En este 2015 debes comenzar a formar parte de la comunidad de usuarios que disfrutan de las series online. ¿Quieres mirar Better Call Saul, el spin off de la multipremiada Breaking Bad o la nueva y renovada temporada de True Detective?, pues tienes que comenzar a amigarte con Internet, ya que aquí encontrarás todas las comodidades para que veas tus series online cuando tú lo desees, si aún no has visto una serie a través de Internet, tienes que conocer los beneficios de esta práctica, así que presta atención.

¿Por qué tienes que mirar series online?

Seguramente que tienes un título que te agrada, todo el mundo tiene uno, supongamos que trabajas y la emisora que transmite tu serie favorita decide que la misma ya no es rentable y cambia su horario por el mismo en el que tú te encuentras desempeñándote laboralmente. Sin dudas que esto es un problema y no dejarás tu empleo para poder mirar tu serie, en casos como estos las series online son lo mejor. Pero a pesar de que puedas ver tu serie por la televisión, te aseguramos que hay más ventajas cuando la mires a través de Internet.

En Internet puedes comenzar a olvidarte de varias cosas que quizás no te has dado cuenta, pero te hacen pasar un mal rato mientras estás frente a la televisión. Además de los horarios, ya que puedes ver las series online cuando gustes, tendrás que despedirte de esos comerciales que tanto te molestan. En el momento más emotivo, cuando está a punto de pasar algo trascendental en la historia que estás viendo, te lanzan un comercial que te hace enfurecer, seguramente esto te ha pasado miles de veces, pues en Internet no padecerás con esto, ya que cuando das clic a un capítulo el mismo comienza y finaliza sin ninguna publicidad, lo agradecerás.

¿Dónde ver series online?

Necesariamente para mirar tus series vía streaming necesitas tener un sitio de confianza en donde puedas encontrar un buen catálogo de títulos, y bricoseries es uno de los pocos en la actualidad que cumple con estos requisitos. Dentro de esta web encontrarás las mejores series online listas para que las veas cuando gustes y con diferentes opciones para que encuentres la que mejor se adapte a tus posibilidades. Puedes ver series en español, en español latino o subtituladas, tú escoges.

Los requisitos para disfrutar del mundo de las series online son pocos, primero tienes que contar con un ordenador decente, no necesariamente tiene que ser una PC gamer, sino que con un ordenador que funcione es suficiente. La velocidad de conexión a Internet será fundamental para que puedas comenzar a ver los títulos apenas pones play, de lo contrario, si la conexión a Internet de tu localidad es demasiado lenta, tendrás que dejar cargando los capítulos durante un tiempo para poder verlos.

¿Tienes unos días libres?, pues entonces puedes aprovechar este mes de enero para disfrutar de grandes estrenos de cine. En este primer mes del año saldrán a la luz varias películas que seguramente querrás ver, y hoy aquí te mostraremos tres títulos de los más destacados que se estrenarán durante enero para que los tengas en cuenta. Cualquiera de estas tres películas no tardará demasiado tiempo en llegar a www.bricopelis.com, así que ya sabes dónde las podrás encontrar. Sin dudas que este será un mes interesante para el mundo del cine, además habrá muchas historias para disfrutar, por lo que seguramente encontrarás una adecuada para tus gustos cinematográficos.

La teoría del todo

El 16 de enero se estrenará La teoría del todo, una película más que interesante y esperada por mucho público, ya que pone en pantalla la historia de una de las mentes más brillantes que ha tenido la Tierra, Stephen Hawking. Los aportes de este teórico han cambiado para siempre la historia de la ciencia y la tecnología moderna, en esta película, el director James Marsh intenta contar la relación que ha tenido Hawking con Jane Wilde, su primera esposa.

En tercera persona

Liam Neeson, Maria Bello, Mila Kunis y Kim Basinger son alguno de los actores que ha elegido Paul Haggis para su nueva película que se estrenará el 23 de enero. Se trata de un drama romántico en donde se contarán tres historias que tienen que ver con el amor, la pasión, la confianza y la traición. Si eres fanático de las películas de Haggis, cuando termines de ver este film seguramente que te hará recordar a Crash, una de las películas más famosas de este director, la cual tiene un aire muy parecido a este nuevo film.

La conspiración del silencio

Esta película alemana, que se estrenará el mismo día que En tercera persona, es una de las más esperadas en su país porque dentro de ella se encuentra una historia más que interesante. Giulio Ricciarelli ha realizado un trabajo muy bueno, ambientando su film en 1958, donde todo el mundo se preguntaba por qué el Nacionalsocialismo había perpetuado una matanza tan grande. Johann Radmann es un joven fiscal que intenta llevar a la corte a miembros de las SS que sirvieron en Auschwitz y un par de documentos que ha encontrado le ayudarán a comenzar con el juicio. Radmann  no tendrá una tarea sencilla, ya que parece que todo el mundo a su alrededor tiene que ver con la causa. La conspiración del silencio está basada en hechos reales, en esta película se pueden ver muy bien las conspiraciones que existían en Alemania entre instituciones y el gobierno para cubrir los crímenes de guerra llevados adelante por los nazis.

Si tienes una cuenta en Twitter, seguramente que en algún momento en el que estabas furioso o molesto con algo, o alguien en particular, has publicado algo de lo que ahora te arrepientes y quieres quitarlo de tu historial. Ahora la red social te permite que elimines todos los comentarios desafortunados de tu historial para que no tengas que seguir dando explicaciones sobre ellos nunca más. Twitter te permite buscar y encontrar todo lo que has publicado gracias a la ampliación de su motor de búsqueda, esta opción era algo que sólo estaba disponible para los socios de Twitter.

Esta posibilidad de ir hasta lo más profundo de tu cuenta también puede ser usada por otros usuarios que deseen saber todo sobre ti, así que apresúrate a eliminar los tweets antes de que los demás los vean. Para tener acceso a este historial, debes descargar un archivo con todas tus publicaciones, el cual expandirá tus límites de búsqueda. Pero no podrás descargarlo de cualquier forma, sino que tienes que seguir una serie de pasos para poder hacerte con este archivo que te permita eliminar tus tweet más embarazosos. (más…)

Aún sin ningún tipo de respuestas a todas las incógnitas que nos ha dejado la desaparición del vuelo MH370 de Malaysia Airlines, la tragedia parece sobrevolar nuevamente a la aviación, ya que el Airbus 320-200 de AirAsia que cubría la ruta desde Indonesia a Singapur lleva ya un día desaparecido. Sin dudas que los fantasmas del vuelo MH370 están presentes, Indonesia, Singapur y Malasia ya han puesto en marcha un enorme operativo de rescate, pero aún el mismo no ha arrojado ningún dato concreto sobre dónde puede estar este avión.

En total había a bordo 162 personas, 155 pasajeros y 7 tripulantes, lo cual de confirmarse lo sospechado, sería otra gran tragedia para el mundo de la aviación en este 2014. Las autoridades han afirmado que se ha perdido todo tipo de comunicación con el avión 45 minutos después del despegue del mismo. Se ha hecho pública la petición del piloto del vuelo Airbus 320-200 de AirAsia para desviarse de su ruta debido al mal tiempo, esperando una confirmación para poder volar a 11.600 metros, en lugar de los 9.800 metros en los que se encontraba. (más…)

Pot esdevenir l’esquerra en un poder constituent? Amb aquesta pregunta a manera de provocació per al debat comença l’ultima publicació de Toni Negri i Michael Hardt, titulada “La constitució del comú i les raons de l’esquerra”[1]. Aquestes línies pretenen ser una reflexió que aporti al debat generat arran de l’article de Negri i Hardt. Reflexió escrita des de la nostra ubicació com militants d’una esquerra en el Sud (Equador) i en la perifèria del Nord (Euskal Herria, País Basc) que en qualsevol cas es construeïx, articula i organitza des d’una posició distinta i antagònica al Nord geopolític, inclosa l’esquerra sorgida d’aquest Nord.

Què se n’ha fet de l’esquerra?

Aquesta pregunta és central en la mesura que la definició ideològica constitueïx un punt de partida per a qualsevol anàlisi política. Per tant és important tant la ubicació d’ambdós autors com el suggeriment de definir-nos ideològicament que ens fan als lectors. No obstant això també considerem que la necessitat de definir què és l’esquerra és una urgència d’un Nord on l’esquerra va accedir als drets d’un Estat de Benestar que ara s’enfonsa. Probablement seria mes honest que la pregunta es formuli de manera situada, com una pregunta des del Nord i en relació al context de crisi que viu, i no com una pregunta universal per al conjunt dels pobles del món.

En aquest sentit pretendre universalizar la pregunta sobre què és l’esquerra, i per tant caracteritzar-la, cau en l’error de deixar fora debats que o ja s’han donat, o s’estan donant en el Sud. No solament això, sinó que Negri i Hardt no reconeixen en el Sud del món, més enllà d’un vague esment, una sèrie de processos històrics que poden donar certes claus per a la transformació del món, del propi Nord també, a més d’aportar a la construcció d’una esquerra internacionalista. Per a ells, el debat radica únicament en la crisi de l’Estat de Benestar i l’abast de la igualtat i la llibertat com horitzó articulat a una nova esquerra. Considerem que la discussió s’enriquiria amb reflexions sobre la crisi ecològica i civilitzatòria que viu el planeta, el paper de les economies emergents, la divisió internacional del treball, tant sexual com racial, la migració i la configuració de processos constituents i en camí de constitució a Amèrica Llatina.

Obama i les il·lusions de la reforma

Per a aquells i aquelles que mai vam pensar que els demòcrates poguessin constituir una veritable alternativa en Estats Units, no és sorprenent el que ha passat amb Obama, i en aquest sentit, el fet que Negri i Hardt els col·loquin en l’esquerra ens sembla un error històric. És cert que l’arribada de Obama va significar l’engegada d’una sèrie d’espais d’esquerra, de migrants, sindicats i estudiants, que van confluir amb l’esperança que després dels anys de govern de Bush, es frenés l’avanç conservador i imperialista dels EUA i s’avancés en mínimes reformes per a garantir drets socials a més dels civils. No obstant això, en comptes de referir-se a aquests actors amb potencial constituent, els nostres autors concentren la seva reflexió en una caracterització d’Obama com a expressió de l’esquerra, oblidant el paper dels demòcrates en els últims anys (els de Clinton per exemple) tantpel que fa a la política interna del govern nord-americà com a la política externa (“guerres” del Golf i d’Afganistan). Tampoc trobem referència en la seva anàlisi al paper als Estats Units de l’Estat, el sistema de partits i la seva connexió amb les corporacions trasnacionals, que constitueïx un punt central en la comprensió dels imaginaris sobre la democràcia, el paper de les famílies, les empreses i l’Estat en els EEUU (Skocpol, 1995).

Un dèficit important d’aquesta argumentació, que constitueïx la base per a la seva segona hipòtesi, és la idea que el problema és que l’esquerra en el poder no sap fer reformes ni dóna pas a les forces polítiques constituents.

En realitat després del primer període d’Obama i amb l’última National Defense Authorization Act (Llei d’Autorització de la Defensa Nacional) que “faculta a les forces armades a empresonar per temps indeterminat, sense càrrecs ni procés i en presons militars, a tot nord-americà sospitós de ser terrorista, encara que visqui a l’estranger”[2], Obama despulla la perversitat d’un sistema i un statu quo, que a diferència del poder constituït a Europa on sí que es va construir l’Estat de Benestar en un pacte amb els sindicats i treballadors, als Estats Units el que existeix és un Estat a la mercè de les transnacionals i les corporacions, ja sigui sota un govern demòcrata o republicà.

Als Estats Units hi ha un moviment que els nostres autors solament esmenten de passada, i que podem considerar com part central de l’esquerra nord-americana, el moviment Occuppy, que aconsegueix configurar una aliança entre les classes mitjanes estudiantils, sindicats (apareixen actors com les treballadores domèstiques, els treballadors de la neteja i els indocumentats) i immigrants, i que parla ja d’enderrocar al sistema i no de restaurar l’Estat del Benestar. Crida poderosament l’atenció que aquesta enorme potencialitat transfronterera[3], central per a la constitució d’una esquerra amb poder constituent, no sigui presa en compte.

Negri i Hardt situen aleshores el problema històric de l’esquerra en el govern i en la seva incapacitat per a esdevenir poder constituent. És real que existeix un problema històric sobre com construir poder constituent i també hegemonia, d’experiència i de pràctiques de poder reals, però en el cas nord-americà el problema no és que Obama sent d’esquerra traís o no pogués realitzar les reformes que es va proposar per la incapacitat de l’esquerra sinó que el partit demòcrata, inclosos els perfils més “alternatius” del demòcrata als EUA, no arriba ni tan sols a ser demòcrata, molt menys d’esquerra.

Els tres poders en crisi

(más…)

La credibilitat d’un sistema democràtic no es medeix per la periodicitat de les seves consultes des de les altures se’ls intenta donar un valor menor. Sabem que els sistemes són corruptes per naturalesa, amb molt escasses excepcions, per descomptat, que els diners tot ho poden i coses per l’estil. Les deficiències són notòries, però no se’n parla. Ens embolica un silenci general, còmplice. Se sap, s’intueïx, però no s’aprofundeix. Entre aquestes mancances hi ha, sens dubte, la de la Justícia. L’adagi que «tots som iguals davant la llei» és una enganyifa. No hi ha dubte. Algú mentalment cabal suposa que algun membre de la família real patirà presó pel cas Palma-Arena?

Recordo que no fa gaire amb Emilio Botín, l’home més influent d’Espanya, la justícia va fer una hipèrbole escandalosa. Només han passat uns anys (desembre de 2007) des que el fiscal va retirar les acusacions contra Botín (fa uns mesos se n’han obert altres per frau fiscal), quedant únicament les de la popular. El Suprem va desestimar el processament per no existir acusació ni fiscal ni particular. No obstant això, per a «Egunkaria», en la mateixa situació, l’argument no va ser vàlid. Els directius del diari en euskara van ser processats i jutjats. S’imaginen a Emilio Botín entre reixes? Jo tampoc. S’imaginen a l’exdirector del Fons Monetari Internacional (Strauss Kahn) en una cel·la de tres metres d’ample per cinc de llarg?

Tenim un seguit interminable de greuges comparatius. Començant per Barrionuevo, Vera, Rodríguez-Galindo i acabant per Suárez, Martín Vila o Urralburu. En quina presó van complir condemna els autors materials dels trets que van acabar amb la vida de cinc obrers a Gasteiz? I aquell polític anomenat Fraga que va ocultar els expedients dels seus funcionaris criminals, en quin país es va exiliar perquè Espanya no pogués demanar la seva extradició?

On són els funcionaris que van encobrir la mort de Jon Anza? Qui va arrencar dos queixals a José Luis Geresta abans de la seva mort? En quina caserna s’amaguen els autors d’aquests 200 assassinats de ciutadans bascos en controls, ametrallaments, discoteques, comissaries? Qui signa les seves nòmines i els envia christmas per Nadal?

La tortura, així mateix, és recurrent. A Espanya no pot ni ha d’existir la tortura. Amb un conflicte obert com el basc, malgrat la seva negació pública, la tortura és qüestió d’Estat. I com a tal es tracta, amb diverses premisses en joc. No parlar, no comentar i donar-li suport des de les instàncies que importen, és a dir, des de les institucions que defineixen l’Estat.

Fa un bon temps vaig escriure que en la guerra del Rif, lamento la reculada, els espanyols es van mostrar al món com un poble extremadament violent, construint tota una litúrgia del terror. D’aquells comandaments militars formats en el nord d’Àfrica en va sorgir una casta que durant la guerra civil va canviar moros per rojos i va continuar la sagnia. Ens semblava inhumà, sorprenent el sadisme que va emprar el franquisme amb el seu enemic interior, rojos i separatistes. No era, èrò, cap novetat. Venia de la seva activitat africana. (más…)

Hi ha alternatives? Sempre…

Sempre hi ha alternatives. De fet, se’n formulen moltes. (1) Unes reforcen el capitalisme, i d’altres s’oposen al sistema. Les primeres duen gairebé sempre una forta càrrega de reformisme, mentre que les segones s’orienten com parts de processos crítics de transformació sistèmica. Per això, és important que l’alternativa precisi, bé clarament des d’un començament, quan es tracta d’una alternativa holista, una alternativa el contingut de la qual intenta transformar tot el sistema capitalista, per a distingir-la de moltes altres que solament són simples mesures de política econòmica, a les quals pomposament les anomenen alternatives, però que només estan relacionades amb modificar diverses parts del sistema sense més.

 Alguns exemples:

Alternatives contra el capitalisme: democràcia inclusiva, democràcia i planificació econòmica, socialisme de segle XXI, municipalisme anarquista i comunal, etc. Aquesta classe d’alternatives tenen en en comú que van contra la propietat privada, són anti jeràrquiques, anti patriarcals, antimilitaristes, anti classistes, entre iguals.

Alternatives o mesures de política social liberal demòcrates: taxa tobin, comerç just, micro crèdits, banca ètica, certs models de cooperativisme o economia social, el socioecodecreoxentisme amb el seu bessó el consum responsable, la nacionalització de la banca o altres sectors, el repartiment del treball, la fiscalitat progressiva, la renda bàsica assistencial, el republicanisme burgès, etc.

Com diem, entre de les polítiques reformistes, hi tornem a trobar un ventall d’elles, però Lenin té una definició general del reformisme que ens podria ajudar en totes les reflexions que seguiran: “El reformisme és un engany de què la burgesia fa víctima als obrers, que mentre subsisteixi el domini del capital, seguiran sent esclaus assalariats malgrat alguna millora aïllada.”(2)

En el mateix document, dóna una explicació més àmplia: “El reformisme és un dels principals plantejaments proposats pel revisionisme i l’oportunisme, va sorgir en els anys de 1890 sota el personatge de l’exmarxista ortodox Bernstein, que en els seus múltiples arguments per revisar els fonaments del marxisme va assenyalar que la via per a arribar al socialisme és “la progressió a través de les reformes socials”. Com ho ressenya Rosa Luxemburg en el seu llibre ‘Reforma o revolució’, (3) Bernstein entenia que “la lluita dels sindicats per la reducció de la jornada i l’augment del salari i la lluita política per les reformes, conduiran a un control més ampli i progressiu sobre les condicions de producció”, i “com els drets del propietari capitalista seran limitats per mitjà de la legislació, aquest es veurà reduït amb el temps al paper de simple administrador”. “El capitalista veurà que la seva propietat perd més i més valor per a si mateix” fins que finalment, “la direcció i administració de l’explotació col·lectiva” serà instituïda. Aquest plantejament ens assenyala que els sindicats, les reformes socials i la democratització de l’Estat seran el camí per a la realització del socialisme, justificant que la classe obrera no ha de barallar per conquistar el poder i destruir el capitalisme, sinó per l’ampliació de la democràcia, per l’equitat “social”, per fer “més humà al capitalisme”.(4) El llibre ‘Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España‘ (Hi ha alternatives. Propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya) (5) s’ajusta com un guant a aquesta definició, però no avancem judicis. (más…)