Katu Arkonada i Alejandra Santillana* 

Pot esdevenir l'esquerra en un poder constituent? Amb aquesta pregunta a manera de provocació per al debat comença l'ultima publicació de Toni Negri i Michael Hardt, titulada “La constitució del comú i les raons de l'esquerra”[1]. Aquestes línies pretenen ser una reflexió que aporti al debat generat arran de l'article de Negri i Hardt. Reflexió escrita des de la nostra ubicació com militants d'una esquerra en el Sud (Equador) i en la perifèria del Nord (Euskal Herria, País Basc) que en qualsevol cas es construeïx, articula i organitza des d'una posició distinta i antagònica al Nord geopolític, inclosa l'esquerra sorgida d'aquest Nord. 

  Josep Manel Busqueta*  

En el capitalisme sempre estan en crisi les persones, els pobles i la natura

La lògica del funcionament del capitalisme és l’obtenció del màxim benefici en el mínim període de temps possible. Tant la satisfacció de les necessitats de les persones com el respecte per la natura i les cultures dels diferents pobles, no són qüestions que el sistema hagi de respectar per garantir el seu funcionament i hegemonia com a sistema rector de la societat. Ans al contrari, l’explotació i l’espoli, han estat i estan a la base de l’obtenció de beneficis. Capitalisme amb rostre humà és impossible.

En essència quan el capitalisme està en crisi no és quelcom negatiu per al seu mateix funcionament. Les crisis actuen com unes tisores de podar, eliminen de la societat tots aquells processos que sobren, els menys eficients, i només deixen que sobrevisquin els processos productius més sòlids. Per al capitalisme la crisi representa la necessitat de reformar-se per poder explotar més i millor.

  José Iglesias Fernández*  

Mentre l'obrer assalariat és obrer assalariat, la seva sort depèn del capital. Heus aquí la tan proclamada comunitat d'interessos entre l'obrer i el capitalista. Karl Marx

En aquest article, l'autor fa una contundent crítica al llibre  'Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España' de V. Navarro, J. Torres i A. Garzón, que qualifica d'intent de recuperar la doctrina social demòcrata sense posar en qüestió el capitalisme.

Hi ha alternatives? Sempre…

Sempre hi ha alternatives. De fet, se'n formulen moltes. (1) Unes reforcen el capitalisme, i d'altres s'oposen al sistema. Les primeres duen gairebé sempre una forta càrrega de reformisme, mentre que les segones s'orienten com parts de processos crítics de transformació sistèmica. Per això, és important que l'alternativa precisi, bé clarament des d'un començament, quan es tracta d'una alternativa holista, una alternativa el contingut de la qual intenta transformar tot el sistema capitalista, per a distingir-la de moltes altres que solament són simples mesures de política econòmica, a les quals pomposament les anomenen alternatives, però que només estan relacionades amb modificar diverses parts del sistema sense més.

  Arnau Carné*  

Colòmbia és la democràcia més antiga d’Amèrica Llatina, un dels països més atractius per la inversió estrangera, una de les zones més riques en biodiversitat i recursos naturals del planeta i compta amb artistes internacionals que venen la marca ‘Colòmbia’ arreu del món.

Però també destaca per ser un país militaritzat, amb un conflicte armat, polític i social que ha causat desenes de milers d'assassinats i desaparicions forçades i 5 milions de desplaçats interns, per haver desenvolupat el fenomen del ‘paramilitarisme’, amb l’execució de massacres per tot el país i que actualment s’està exportant a països com Mèxic, Hondures o els Emirats Àrabs. Destaca per tenir un dels índex de desigualtat social més alts de tot el món, una concentració de terres de l’ordre del 60% en mans del 0,5% de propietàries, i per ser un dels països amb l’índex de sindicalistes assassinats més elevat.

Miquel Rodríguez  

El cicle estatutari, certificada la seva defunció a les urnes amb les eleccions municipals d'enguany i amb la fi dels governs tripartits, ha comportat el creixement d'un independentisme molt ampli socialment però d'una considerable debilitat política i estratègica.

Aquest creixement independentista ha tingut quatre moments que han estat alhora la seva escenificació i els seus catalitzadors: la manifestació del 18 de febrer de 2006, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir en resposta al pacte entre Mas i Zapatero que retallava l'Estatut aprovat al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, amb l'assistència de 80.000 manifestants, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona; la manifestació de l'1 de desembre de 2007, també a Barcelona, i també convocada per la PDD per demanar el traspàs de la gestió de les infraestructures al govern autonòmic, amb la presència de 125.000 manifestants segons la Guàrdia Urbana; les Consultes per la Independència, organitzades en 554 municipis per múltiples comissions populars durant més d'un any i mig, que constituïren la major mobilització independentista de la història; i finalment la manifestació del 10 de juliol de 2010 de resposta contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que retallava novament l'Estatut de 2006.

El fet que aquests quatre moments simbolitzin el creixement independentista és una mostra de la debilitat política del moviment independentista, alhora que un indicador de que l'independentisme pot i ha de créixer encara més.

  Antoni Puig Solé*  

En veure les conseqüències terribles dels accidents nuclears en el Japó, vaig tenir l'esperança que davant la tossuderia dels fets tothom apostaria per les energies netes. La meva opinió va canviar en recordar com s'ha actuat en altres crisis relacionades amb l'energia.

L’exemple que em va venir al cap va ser l'anunci del Pic del Petroli que ens alerta que dintre d'uns anys sofrirem una escassesa d'hidrocarburs. Però aquest advertiment no va ser suficient per a modificar les estratègies dominants: Les grans empreses van apostar per endinsar les perforacions petroleres i per l'obertura de nous punts d'explotació.

Paradoxalment, l'aposta energètica expansiva va coincidir amb una sèrie de desastres mediambientals a causa d’abocaments en el mar, amb efectes nocius i duradors. Tot i així, les grans multinacionals van continuar amb els seus plans.