Stavros Mavroudeas  

L'autor exposa el paper jugat per la UE arran de l'actual crisi, amb els successius i fracassats plans de salvació i el procés de "xinització interna' que ha emprès, empenyent l'europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. Això ja ha provocat que tres d'ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d'austeritat, conduïts a una espiral de recessió acompanyada d'una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l'economia xinesa. En altres paraules, l'euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia "Xina" interna. Però també explica com Xina, Rússia i els països emergents, per una banda, i els EUA i el Regne Unit per l'altra, actuen per a desbaratar els plans de les burgesies del nucli europeu.

  Abel Caldera  

L’espanyolisme ja ha aconseguit frenar la progressió normativa i legal del català arreu, situant el moviment per la llengua en una posició defensiva.  El model business-friendly impulsat pels cercles de poder empresarials i polítics reserva al català un paper de llengua arraconada, retallant-ne l'obligatorietat. Les elits col·laboracionistes pressionaran CiU per a establir un principi d'acord amb el PP sota aquests preceptes.

"Nosaltres el que diem és que a les escoles fóra bo que es donés el que es dóna amb naturalitat al carrer. Han passat 30 anys de polítiques de normalització lingüística. Precisament perquè aquesta política ha donat èxits, i ara el català està bàsicament normalitzat, i no com fa 30 anys quan partia d'una situació d'inferioritat objectiva respecte el castellà, nosaltres plantegem si no és el moment de fer una passa endavant i fer que l'anglès i el castellà estiguin més presents a l'escola pública catalana mantenint el català com a llengua preferent." Així s'expressava l'actual ministre d'interior espanyol, Jorge Fernández Díaz en una entrevista el passat 16 de novembre a TV3 com a candidat del PP. Aquest és el relat dels nous dirigents del PP a Catalunya respecte la política lingüística. Un relat que se situa fora dels deliris persecutoris i la tergiversació de la realitat que emet l'entramat d'entitats espanyolistes antiimmersió i partits com Ciutadans o UPyD, i que permet obrir possibles escenaris d'acord amb els sectors de més poder al Principat.

  Katu Arkonada i Alejandra Santillana* 

Pot esdevenir l'esquerra en un poder constituent? Amb aquesta pregunta a manera de provocació per al debat comença l'ultima publicació de Toni Negri i Michael Hardt, titulada “La constitució del comú i les raons de l'esquerra”[1]. Aquestes línies pretenen ser una reflexió que aporti al debat generat arran de l'article de Negri i Hardt. Reflexió escrita des de la nostra ubicació com militants d'una esquerra en el Sud (Equador) i en la perifèria del Nord (Euskal Herria, País Basc) que en qualsevol cas es construeïx, articula i organitza des d'una posició distinta i antagònica al Nord geopolític, inclosa l'esquerra sorgida d'aquest Nord. 

  Josep Manel Busqueta*  

En el capitalisme sempre estan en crisi les persones, els pobles i la natura

La lògica del funcionament del capitalisme és l’obtenció del màxim benefici en el mínim període de temps possible. Tant la satisfacció de les necessitats de les persones com el respecte per la natura i les cultures dels diferents pobles, no són qüestions que el sistema hagi de respectar per garantir el seu funcionament i hegemonia com a sistema rector de la societat. Ans al contrari, l’explotació i l’espoli, han estat i estan a la base de l’obtenció de beneficis. Capitalisme amb rostre humà és impossible.

En essència quan el capitalisme està en crisi no és quelcom negatiu per al seu mateix funcionament. Les crisis actuen com unes tisores de podar, eliminen de la societat tots aquells processos que sobren, els menys eficients, i només deixen que sobrevisquin els processos productius més sòlids. Per al capitalisme la crisi representa la necessitat de reformar-se per poder explotar més i millor.

  José Iglesias Fernández*  

Mentre l'obrer assalariat és obrer assalariat, la seva sort depèn del capital. Heus aquí la tan proclamada comunitat d'interessos entre l'obrer i el capitalista. Karl Marx

En aquest article, l'autor fa una contundent crítica al llibre  'Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España' de V. Navarro, J. Torres i A. Garzón, que qualifica d'intent de recuperar la doctrina social demòcrata sense posar en qüestió el capitalisme.

Hi ha alternatives? Sempre…

Sempre hi ha alternatives. De fet, se'n formulen moltes. (1) Unes reforcen el capitalisme, i d'altres s'oposen al sistema. Les primeres duen gairebé sempre una forta càrrega de reformisme, mentre que les segones s'orienten com parts de processos crítics de transformació sistèmica. Per això, és important que l'alternativa precisi, bé clarament des d'un començament, quan es tracta d'una alternativa holista, una alternativa el contingut de la qual intenta transformar tot el sistema capitalista, per a distingir-la de moltes altres que solament són simples mesures de política econòmica, a les quals pomposament les anomenen alternatives, però que només estan relacionades amb modificar diverses parts del sistema sense més.

  Arnau Carné*  

Colòmbia és la democràcia més antiga d’Amèrica Llatina, un dels països més atractius per la inversió estrangera, una de les zones més riques en biodiversitat i recursos naturals del planeta i compta amb artistes internacionals que venen la marca ‘Colòmbia’ arreu del món.

Però també destaca per ser un país militaritzat, amb un conflicte armat, polític i social que ha causat desenes de milers d'assassinats i desaparicions forçades i 5 milions de desplaçats interns, per haver desenvolupat el fenomen del ‘paramilitarisme’, amb l’execució de massacres per tot el país i que actualment s’està exportant a països com Mèxic, Hondures o els Emirats Àrabs. Destaca per tenir un dels índex de desigualtat social més alts de tot el món, una concentració de terres de l’ordre del 60% en mans del 0,5% de propietàries, i per ser un dels països amb l’índex de sindicalistes assassinats més elevat.