Txente Rekondo 

«Les solucions polítiques han de prevaldre per sobre de les militars», conclou l'analista Txente Rekondo a l'abordar la situació del poble kurd, les seves demandes, l'origen de les seves lluites i, sobretot, què s'amaga darrere de l'amenaça de Turquia de realitzar una incursió militar a gran escala.

El Govern turc sembla que està disposat a realitzar algun tipus d'operació militar a Kurdistan Sud. Tot indica que, després de la reunió del 5 de novembre entre Erdogan i Bush, l'Exèrcit tindrà llum verd, o almenys això es desprèn de les paraules del general Yasar Buykanit, que ha dit que esperaran la tornada del primer ministre.

Les amenaces d'intervenció al Kurdistan Sud han tornat a situar al centre de les notícies la realitat kurda, una situació que algunes lectures simplistes pretenen situar amb la creació del PKK, cosa que oculta o ignora les dècades de lluites i alçaments dels kurds en defensa de la seva identitat i del seu dret com poble a escollir el seu propi futur.

Des de Turquia remarquen «la necessitat de respondre als atacs recents del PKK» i acabar amb les suposades bases d'aquesta organització al Kurdistan Sud. Fent ús de la retòrica de Washington, els militars turcs s'enganxen al paraigua de la «guerra contra el terror» per justificar les seves pretensions militaristes.

Tot hi això, darrera d'aquesta «versió oficial» s'hi amaguen els veritables objectius turcs. I aquests serien acabar amb el PKK (objectiu en el qual ja han fracassat anteriorment) i, sobretot, desestabilitzar el Govern Regional Kurd (GRK) i evitar que Kirkuk, amb tota la seva riquesa petrolífera, acabi dins d'aquest govern autònom.

Algunes veus, fins i tot des de dins, avisen dels desastrosos resultats que comportaria una intervenció a gran escala, tant per la regió com per als propis interessos de Turquia a mitjà o llarg termini. Durant la dècada dels 90, Turquia va realitzar fins a quatre operacions a gran escala contra els camps del PKK al Kurdistan Sud, i malgrat que tenia aleshores el suport dels peixmergues kurds del sud, no va aconseguir els seus objectius.

La conjuntura ha variat i en plena era de la informació i Internet, la repercussió internacional dels atacs turcs (amb la majoria de víctimes civils) tindria un eco més gran i probablement atorgaria major simpatia i suports a la causa kurda.

Unes sancions econòmiques o el tancament de la frontera entre l'Iraq i Turquia tindrien un doble efecte, ja que si bé castigaria els kurds del sud (augmentant el seu enuig i rebuig cap a Ankara), també seria un càstig afegit a la població kurda del nord, el suport del qual cap al PKK es dispararia encara més.

En les actuals condicions, un atac militar suposaria un elevat nombre de baixes i més patiment per la població civil que per una estructura com la del PKK, preparada operativament fa temps per una eventualitat com la qual s'aproxima. Els obstacles que l'Exèrcit turc trobaria en una ofensiva a gran escala són importants també.

La zona de les muntanyes Qandik està allunyada de la frontera turca, i la presència de soldats al Kurdistan Sud suposaria un desafiament pels poderosos peixmergues kurds. El desplaçament de forces i material, a més de lent, seria altament costós, i la pèrdua de vides humanes entre les files turques seria considerablement alta.

Un altre factor important són els canvis produïts en la conjuntura internacional. Des de 2003, després de la invasió nord-americana de l'Iraq, el tauler regional ha variat considerablement, i la balança de forces ha patit alteracions importants. Així, les relacions entre Turquia i Síria (en altre temps enemics declarats) han millorat molt; Ankara ha deixat de costat les seves pressions i xantatges sobre el control de les aigües de l'Èufrate. I amb l'Iran manté una aliança contra els escamots kurds.

Per contra, les relacions amb Israel han empitjorat, des que Turquia busca un pes mes gran dins del context àrab i, sobretot, des que es coneix el suport material de Tel Aviv als insurgents kurds. Aquest suport, en línia amb la teoria que «l'enemic del meu enemic és el meu amic» busca que els kurds de l'Est puguin desestabilitzar al Govern de Teheran.

Aquest doble raser de Washington (declarar il·legal el PKK, però no fer el mateix amb el PJAK), unit a la «freda» postura de la UE cap a Turquia, estaria provocant un canvi en les aliances. La recent ofensiva del PKK busca forçar una negociació, d'aquí l'increment de les seves accions militars. A més, s'ha produït un salt qualitatiu, ja que ha reprès les operacions a gran escala contra els llocs militars turcs, una tàctica que s'havia abandonat al començament dels 90. La captura d'alguns soldats s'ha mostrat com una acció curosament elaborada i portada a terme amb èxit, cosa que podria donar al PKK i a la causa del poble kurd importants rèdits propagandístics.

Una altra clau la trobem en la postura turca, que segueix ignorant tots les crides dels kurds per buscar una sortida pacífica i negociada. L'aposta militar d'Ankara, immersa en una exaltació del nacionalisme més ranci i reaccionari, només pot obtenir una resposta kurda, «la resistència».

El problema central és que una nació amb prop de 40 milions de persones veu negats els seus drets bàsics. La lluita del poble no sorgeix amb el PKK fa unes dècades, tal com ho presenten alguns mitjans. Els kurds han lluitat des de fa segles contra els diferents règims que s'han succeït a Iran, l'Iraq, Síria o Turquia, i malgrat tot el patiment que han suportat, segueixen ferms en la seva resolució d'exercir el dret d'autodeterminació.

Les solucions polítiques han de prevaler sobre les militars. Turquia, i la resta d'estats de la zona, han de reconèixer els drets del poble kurd, inclòs el d'autodeterminació. L'inici d'una conferència on hi siguin presents tots els actors, seguida de mesures com l'alliberament de presos i un cessament bilateral de les hostilitats, hauria de donar inici al camí per a una solució definitiva a un conflicte tan llarg. Aquesta és l'única via que Turquia no ha explorat, i ara sembla que pretén repetir els fracassos del passat abans que abordar l'arrel del problema.

* Article de Txente Rekondo (del Gabinet Basc d'Anàlisi Internacional) publicat al diari Gara