Miguel Urban Crespo i Carlos Sevilla Alonso

 

En les últimes dues dècades, la generalització d’una nova etapa del capitalisme ha portat al desmantallament del mal anomenat ‘estat del benestar’, amb la consegüent precarització de les condicions laborals; així, s’han generat unes noves necessitats formatives que, necessàriament entren en contradicció amb l’antiga concepció de la ‘Universitat de masses’ –nascuda després de la II Guerra Mundial. Aquest fet es centra en la reconversió de la força de treball material i intel·lectual per les necessitats del nou capitalisme i la tercera revolució tecnològica.

La prioritat de les reformes universitàries que s'han succeït en els últims anys i la coordinació de les mateixes a escala europea a través del procés de Bolonya, és la rentabilització dels pressupostos universitaris de la següent forma:

-         Tendir a que la producció anual de titulats correspongui a les demandes de la classe dominant en el mercat de treball intel·lectual de formació universitària;

-         Associació de projectes d'investigació universitària a les necessitats de les grans corporacions multinacionals;

-         Reorganització del contingut de l'ensenyament universitari perquè correspongui a les exigències de les grans empreses involucrades en la innovació tecnològica;

-         Perfeccionament de les tècniques de fragmentació, parcializació i hiperespecializació (sobretot en ciències socials) que faciliten la utilització de tècnics formats;

-         Proveir un mercat creixent a les indústries tecnològiques punta (indústria del info-tainment -informació i entreteniment-, biotecnologia, enginyeria informàtica, electrònica, robòtica, etc.)

La rentabilizació de l'invertit en educació és irrealitzable sense una selecció més severa, una 'racionalització' de l'expansió universitària, a través de la disminució del nombre de joves que accedeixen a la universitat mitjançant diverses barreres: a través de proves per a accedir a la universitat, numerus clausus, introducció o augment de les taxes i de les càrregues associades a la condició estudiantil (habitatge, transports, manutenció, accés a la cultura, etc.), increment dels ritmes de producció intel·lectual a través de la multiplicació de cursos, exàmens, seminaris, que es converteixen en definitiva en jornades de treball a temps complet. Els estats que formen part del procés de Bolonya, encoratjats per les grans multinacionals, tracten d'obtenir el control del procés de subjugació del treball intel·lectual sota el capital mitjançant la programació del nombre d'universitats, la gamma de cursos, la ubicació dels estudiants en les diverses disciplines, les desqualificacions periòdiques i el reciclatge de la força de treball al llarg de tota la vida.

L'objectiu perseguit pel procés de Bolonya és l'expropiació del temps de vida dels estudiants com element central, formal i de contingut, de la nova condició estudiantil, a través de la construcció d'un gran canal de formació professional orientat a futurs treballs precaris fragmentaris i desqualificats. És a dir, introduir el més ràpid possible als estudiants en l'exèrcit de reserva dels precaris/es.

Les respostes del moviment estudiantil a nivell europeu

El problema per al moviment estudiantil europeu el constituïx una conjunció de realitats diverses. D'una banda, es troba una esquerra estudiantil moderada i institucional que fa ulls clucs a la necessitat de plantar cara a la construcció d'aquest model d'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES) i, més aviat,  intenta maquillar-ne certs aspectes; i per un altre existeix una debilitat organitzativa i de coordinació del sector estudiantil alternatiu que està convençut de la necessitat de fer descarrilar el tren d'aquesta convergència europea. L'esquerra estudiantil moderada, s'agrupa fonamentalment entorn a la Unió de sindicats d'estudiants europeus (ESIB) , la qual, està participant en el grup de seguiment del procés de Bolonya. Gràcies a un poderós aparell que els permet assistir a les reunions principals d'aquest procés i del seu reconeixement com interlocutor vàlid per part de les institucions europees, la seva intervenció en aquestes negociacions és fonamentalment legitimadora sense aconseguir modificar aspectes substancials. La seva estratègia negociadora corre el risc de sofrir el mateix desastre que la Confederació Europea de Sindicats (CES) i el seu potent lobby durant la Convenció que va donar origen a la Constitució europea.

El seu assoliment principal ha estat introduir per a la pròxima trobada de ministres d'educació a Londres el 2007, la dimensió social, a través de la redacció d'un informe sobre la situació econòmica i social dels estudiants. La desfavorable relació de forces a nivell europeu desplaça el seu camp de gravitació a les institucions europees, desaprofitant la seva capacitat i mitjans per a articular un moviment estudiantil que enfronti el procés a nivell europeu. D'altra banda, es troben els col·lectius i organitzacions que si que estan disposats a plantar cara al projecte del EEES, però que en l'actualitat conformen una realitat molt diversa i atomizada, encara que es comença a albirar una incipient coordinació de les lluites. En aquest sentit, podem destacar tres realitats diferents, però no enfrontades: El procés dels Fòrums Socials Europeus (Florència, París, Londres) ha ajudat a anar teixint una xarxa de contactes, complicitats i anàlisis compartides que de moment no ha desembocat en iniciatives d'acció d'abast europeu que integrin als diversos sectors (universitat i ensenyaments mitjos, professors i estudiants, col·lectius estudiantils i estructures sindicals). Aquesta xarxa sectorial europea integrada per alguns sindicats d'estudiants del ESIB, col·lectius estudiantils i sindicats de professors, ha anat creant el seu espai propi dintre dels Fòrums socials i fins i tot certes mobilitzacions han format part de l'agenda de l'assemblea de moviments socials la qual integra al sector 'militant' d'aquest procés. També s'ha desenvolupat a nivell europeu, en una relació de competència i/o cooperació amb els Fòrums Socials, el Fòrum Europeu per l'Educació (EEF) la primera edició de la qual va tenir lloc a Berlín, al setembre de 2003, coincidint amb la trobada de ministres d'educació de la Unió europea. La seva segona edició, com 'contra-cimera' a la dels ministres de l'Espai Europeu d'Educació Superior es va desenvolupar en Bergen (Noruega) al maig del 2005. Aquest Fòrum composat bàsicament per petits col·lectius estudiantils i sindicats de base de professors, a pesar dels seus avanços en el plànol discursiu i de recerca d'alternatives, no té capacitat real per a cridar a la mobilització per a oposar-se al procés de Bolonya i per a construir una altra Europa.

En una línia similar, les mobilitzacions estudiantils del 17 de Novembre passat, coordinades a nivell europeu contra el procés de Bolonya i que van tenir especial ressonància a Itàlia i l'Estat espanyol, constituïren un primer pas en l'articulació europea de les lluites estudiantils. Les xarxes que van construir aquesta mobilització, van promoure el Fòrum d'estudiants europeu celebrat a Euskal Herria (Bakaiku) al març de 2006, per a donar continuïtat a la coordinació de les lluites estudiantils que se succeeixen en diferents Estats i per intentar articular un discurs comú. En aquesta trobada es va produir un intercanvi d'experiències entre: els col·lectius estudiantils que van construir el moviment estudiantil italià de la tardor passada contra la reforma Moratti, col·lectius i realitats sindicals franceses que es troben en la batalla contra el Contracte de Primera Ocupació (CPE) a França obrint una crisi política al govern de Villepin i centrant el seu discurs en la precarizació de les condicions laborals, els col·lectius estudiantils que en l'Estat espanyol estan oposant-se a l'aplicació del procés de Bolonya, etc. Les realitats militants abans descrites, juntament amb col·lectius de Portugal, Alemanya, Noruega i Anglaterra han creat el Fòrum Europeu d'Estudiants, que planteja ser un lloc permanent de trobada i coordinació de lluites europees contra la mercantilizació de l'educació i la precarietat dels estudiants. En aquest sentit, per a dotar de contingut al moviment, en la trobada de Bakaiku, s'han consensuat una contra-declaració a Bolonya i una ambiciosa agenda de mobilitzacions europees. La pròxima edició del Fòrum Social Europeu a Atenes (4-7 Maig) pot ser l'ocasió per a relacionar les lluites estudiantils que, a nivell estatal, s'han succeït en els últims anys. La revolta iniciada pels estudiants francesos contra la precarietat establerta pel CPE ha de constituir un focus d'atenció que il·lumini les experiències del moviment estudiantil a nivell europeu: l'articulació democràtica del moviment des de les assemblees de facultat fins a la coordinació estatal de la lluita; les formes radicals, decidides i unitàries de protesta a través d'ocupacions d'universitats i instituts, manifestacions massives, vagues generals i barricades contra la repressió policial; així com les aliances teixides amb els sindicats, que han obert una crisi política de govern, tornen a posar sobre la taula la centralitat del treball i indiquen un possible camí per als moviments estudiantils a nivell europeu en la seva lluita contra el pla Bolonya i la deterioració de les condicions materials de vida de la joventut. Atenes pot constituir un pas endavant en la construcció d'un moviment estudiantil europeu amb implantació estatal que coordini, unifiqui i doti de perspectives als moviments estudiantils que s'han desenvolupat en els últims temps a Itàlia, l’Estat espanyol, França, Dinamarca i Grècia.

1.- ESIB ( National Union of Students in Europe) integrat pels sindicats d’estudiants UNEF de França, UDU d’Itàlia, CREUP de l’Estat espanyol, NUS del Regne Unit, Vss-Unes de Suïssa, ÖH d’Àustria, etc. Participa en el follow up group del procés de Bolonia. La seva postura és d’un sí crític cap al procés de Bolonia, semblant a la de molts sindicats de la Confederació Europea de Sindicats (CES) amb la Constitució Europea ( www.esib.org ).