Les aigües no estan tranquil·les. Sembla que el discurs, obertament populista, que va emprar la candidata Michelle Bachelet per reencantar a un electorat cada cop més desencisat de no rebre cap recompensa de l’exitòs model econòmic xilè, generà una enorme quantitat d’expectatives entre aquells que la van elegir.

Fins aquí, res estrany. Tot nou president promet coses que sap que no complirà. Solament es tracta de guanyar temps. Y aquest sembla ser un dels greus problemes de la ressent assumida administració Bachelet. No hi ha temps. Ni tan sols l’anomenat per alguns analistes polítics “temps de gràcia”. Aquest període de mesos que permeten a la nova administració s’instal·li i prepari les seves primeres lleis i projectes, mentre el ciutadà votant s’assenta a esperar. Son mesos de perdonar errors i assumir que aquests es cometen per culpa dels altres que no van fer bé el seu treball abans. L’altre govern. L’anterior.

Per Brachelet, les pressions van iniciar-se el mateix dia de la seva assumpció al tro del poder polític. Mentre ella apareixia a la televisió vestida d’un blanc doctoral, rebent l’abraçada falsament espontània d’uns nens a les portes del Palau de la Moneda, un grup de pobladors “sense casa” duia a terme una sèrie d’ocupacions de terreny en diferents parts de Santiago. Aquesta va ser la primera sèrie de mobilitzacions que, des de fa mesos, venen realitzant organitzacions que agrupen a deutors habitacionals i pobladors en general. Després, van venir altres ocupacions, vagues de fam, i sol fa uns dies, una mobilització per la Alameda amb més de 3000 persones. La majoria de elles dones.

Però no sols això. Diferents organitzacions de maputxes van iniciar una sèrie de mobilitzacions per reinstal·lar en el debat polític nacional, la existència de presoners polítics maputxes en presons xilenes. Amb una vaga de fam, que porta més de 60 dies, i nombroses marxes pels carrers de la capital (incloent demostracions de rebuig a la presidenta en ocasió dels seus viatges a l’estranger) sorgeixen novament fantasmes del passat.

Com si tot això no fos poc, els estudiants secundaris, que durant els 90’ semblaven desaparèixer de la escena social xilena, aquest darrer mes es reactiven i inicien una sèrie de mobilitzacions per a mantenir els seus drets de transport (preus rebaixats) i exigir gratuïtat en la PSU (exàmens de selecció per accedir a la universitat) i modificacions profundes de la Ley Organica Constitucional de Educación, LOCE, que privatitza l'educación. Van ser 15.000 els que van marxar per Santiago i altres milers els que ho van fer en regions fa unes setmanes. Y novament varis milers que els que van participar en marxes prohibides per l’autoritat la setmana passada.

Sembla molt. I és molt per haver passat solament a 60 dies d’ençà que arribà al poder. Els carrers de Santiago i de diverses ciutats de regions, han omplert els busos del verd de forces especials de carabiners i es fa novament necessari instal·lar tanques de protecció enfront les oficines de Ministeris, o del mateix palau de govern.

No ens trobem enfront a una situació de crisis estructural, ans al contrari, tot indica de que encara estem lluny d’aquesta. A pesar de la massivitat i la violència de moltes d’aquestes manifestacions, res permet avançar que tots aquests conflictes vagin més enllà del seu caràcter reivindicatiu local. Encara que cada vegada s’ensuma més un olor a crítica estructural. De crítica de model. Però solament és això, encara es sols un olor.

Per això crida l’atenció l’actitud assumida per la nova presidenta enfront a aquest fenomen social de protestes.

Distanciant-nos de la disputa política respecte als temes que des de diferents fronts es plantegen, la presidenta es tanca a palau i orienta línies d’acció per enfrontar l’envestida. I la seva resposta és, com a mínim, brutal.

Enfront la situació dels presos polítics maputxes condemnats a més de 10 anys de presó per haver cremat boscos d’empreses privades, silenci còmplice sota un suposat respecte a la decisió independent dels tribunals. Clarament es tracta de castigar a aquells qui gosen qüestionar o posar en dubte les inversions milionàries de les empreses transnacionals que fan de la fusta el seu negoci. Se’ls hi aplica la figura jurídica de Asociación Ilícita Terrorista per poder jutjar-los amb més duresa.

I de la vaga de fam que porta més de 60 dies, res. Potser oblidant el seu jurament hipocràtic, la doctora resta impàvida davant el deteriorament físic i mental d’aquells que enrostren en la seva cara la injustícia comesa contra aquells que reivindiquen els seus legítims drets històrics.

En el cas dels secundaris, la resposta de l’executiu es també violenta. Sol en un dia de manifestacions es van detenir més de 1500 secundaris en tot el país. Molts d’ells van ser colpejats i tancats durant dies, omplint les comissaries del país.

I en el cas dels deutors habitacionals la resposta tampoc ha estat pacífica. A més de reprimir totes i cada una de les manifestacions desenvolupades, l’executiu optà per criminalitzar directament als anomenats “cabdills” del moviment. Alguns d’ells han passat setmanes a la presó, on se’ls informava que el govern s’estava decidint a aplica’ls-hi, igual que al moviment matputxe, la figura de la Associació Ilícita Terrorista. Un marc legal que permetria al govern tancar, fins 10 anys, a aquells que dissenyin i promoguin ocupacions de terrenys i de cases deshabitades.

Com es pot apreciar les respostes són cada cop més fortes i semblen anar augmentant en duresa. Aquesta actitud de repressió oberta a les manifestacions socials, si bé podem rastrejar els seus inicis en el govern de Lagos, no havia estat aplicada de forma tant sistemàtica.

Semblaria que existeix temor a palau al desbordament social de les demandes. I clar, com que la dreta instal·là comunicacionalment que la presidenta tenia problemes de lideratge, doncs res millor que posar mà dura, disfressar-se de Dama de ferro i aplicar la llei sense demostrar sentimentalisme algun.

Es tracta de demostrar que encara que no hi sigui Lagos, el país es pot mantenir estable en el seu marc de governabilitat, encara que sigui conduït per una dona, Bachelet.

Es tracta de donar confiança a aquells a qui més els interessa l’estabilitat: els empresaris xilens i estrangers; sobretot en un moment en que hi ha desordre en el barri llatinoamericà, amb noves nacionalitzacions i noves aliances econòmiques.

Es tracta de mantenir a Xile al marge del virus de dignitat i antiimperialisme que ja ha contagiat diversos països llatinoamericans.

Però el jugar a ser la mare castigadora també pot tenir els seus costos. Un dels factors que generà recolzament popular a la candidatura de Bachelet, va ser justament la seva imatge de dona amb capacitat de resoldre els conflictes a través del diàleg. Una qualitat que la diferenciava d’altres candidats i que se li atribuí a la seva feminitat.

No obstant, per la forma en que ha actuat el seu govern en aquests mesos, queda clar que de diàleg i de resolució alternativa de conflictes en la gestió de govern no n’hi ha.

El ràpid desgast d’aquests tipus d’elements, en un context en que es previsible que aquest govern hagi d’enfrontar una major quantitat de conflictes socials que els de la concentració, podria significar la falta d’una eina de control social indispensable per la permanència de la sacrosanta governabilitat.

Més encara si, en el desenfré del control, succeeix algun accident, com per exemple la mort d’algun manifestant producte de l’actuació policial, cosa força comuna a Xile, o la defunció d’un vaguista al que mai se’l va voler escoltar.

El govern de Bachelet sembla haver pres opció per la ma dura amb les demostracions de descontent social. Potser es té temor a que aquestes manifestacions siguin el inici de moviments majors i amb qüestionaments més estructurals. No es un detall que cap d’aquests tres sectors: deutors, maputxes i secundaris, responguin a conduccions de l’esquerra tradicional. D’aquí també el perillós d’aquests nous moviments que des de la moneda poden ser vistos com “incontrolables”, donat que amb ells no hi ha res a negociar.

Reprimir per impedir que aquests embrions, més o menys organitzats, creixin fins esdevenir actors polítics amb veu pròpia. Aquesta semblaria ser la estratègia assumida pel govern amb ma de dona.

Cristian Cepeda

Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la