Vicenç Navarro  

Des de fa dècades ens estan anunciant que les pensions no podran mantenir-se com ara en el futur, i que cal prendre mesures per a evitar el seu col·lapse en pocs anys. Vicenç Navarro, no obstant això, demostra simplement i de forma fefaent que aquestes veus malastrugues estan equivocades. O, més probablement, que fan trampes intencionadament.

Recentment hem vist una allau liberal que té com objectiu alarmar a la població fent-li creure que les pensions no són viables. La Comissió Europea, el Banc d'Espanya el BBVA i el Partit Popular Europeu (del qual el PP espanyol forma part) han publicat informes i documents que alerten a la població que cal reduir les pensions perquè el sistema de Seguretat Social que les finança no és sostenible. En defensa de les seves postures presenten dades i informació empírica que assumeixen que donen suport les seves alarmes, sobre les quals basen les seves recomanacions. Tots aquests documents tenen errors greus que invaliden les seves conclusions, transformant aquests documents en manifestos polítics en lloc d'informes científics. Vegem tals errors.

1. Assumir que l'esperança de vida medeix els anys que viu una persona

Aquests documents assumeixen erròniament que el fet de que l'esperança de vida terme mitjà de l'Estat espanyol hagi passat de ser 76 anys a 80 anys en vint-i-cinc anys (1980-2005) vol dir que el ciutadà mitjà viu ara quatre anys més. Això no és cert. Cal saber què vol dir esperança de vida i com es calcula. Suposem que l'Estat espanyol tingués només dos habitants. Un, en Pepet, que mor a l'endemà de néixer, i l'altre, la Sra. Maria que té 80 anys. L'esperança de vida terme mitjà de l'Estat seria 0 anys més 80 anys, dividit entre dos, és a dir, quaranta anys. Però suposem que en un país imaginari veí, hi ha també dos ciutadans, un, en Joan, que en lloc de morir a l'endemà de néixer, com Pepet a l'estat espanyol, viu vint anys, i l'altra persona és la Sra. Victoria que té també 80 anys com la Sra. María. En aquest país imaginari, l'esperança mitja de vida és de 20 més 80, dividit entre dos, és a dir 50 anys, deu anys més que a l'Estat. Això no vol dir (com constantment es malinterpreta aquesta dada) que el ciutadà mitjà d'aquell país visqui deu anys més que a lEstat: el que la dada diu és que hi ha deu anys de vida més de mitjana d'aquell col·lectiu de dues persones sense clarificar que això es degui al fet que la Sra. Victòria viu deu anys més que la Sra. María (cosa que no és certa), o que sigui en Joan el que viu vint anys més que Pepet. Tots els documents que afavoreixen la reducció de les pensions conclouen que la senyora Victòria viu deu anys més, la cual cosa, repeteixo, no és així.

El que ha estat passant a l'Estat (i a Europa) és que la mortalitat infantil ha anat disminuint d'una manera molt marcada, amb la qual cosa l'esperança de vida ha anat augmentant, passant de 76 anys a 80 anys. Això no vol dir, com habitualment s'assumeix, que el ciutadà mitjà visqui quatre anys més ara qiue fa vint-i-cinc anys,. La mortalitat per cada grup d'edat ha anat baixant (incloent la dels ancians), però els anys de vida que el ciutadà mitjà viu ara no són quatre més que el 1980. Calcular les pensions en base a aquesta lectura errònia de les dades penalitza la població ja que assumeix que la gent viu més anys del que realment fa.

2. Les mitjanes no són sensibles a les diferències per classes socials

Un altre gran error és malinterpretar el significat de la mitjana. Una persona es pot ofegar en un riu que té com a mitjana només deu centímetres de profunditat. Aquest riu pot anar sec al llarg de molts quilòmetres però en algunes zones pot tenir tres metres de profunditat, i és aquí on el lector es pot ofegar. Una mitjana en si no ens diu gaire res si no sabem també les variacions de la mitjana. El que s'ha dit té especial importància en el càlcul de l'esperança de vida i en l'estimació de la longevitat (els anys que una persona viu). Les diferències en longevitat per classe social són enormes.

Així, la diferència en els anys de vida existent entre una persona pertanyent a la decila de renda més baixa del país (el 10% més pobre) i la decila superior (els més rics) a l'Estat espanyol és ni més ni menys que de deu anys (ha llegit bé, deu anys). Als EUA són quinze i a la mitjana dels països de la UE-15 són set. Aquestes diferències en longevitat es deuen al fet que el nivell de salut de la població depèn, sobretot, de la classe social a la qual es pertany. Un treballador no qualificat (en atur freqüent durant més de cinc anys) té, als seixanta anys, el nivell de salut que un banquer té als setanta anys. Aquest últim sobreviurà al primer deu anys. És profundament injust demanar-li al primer que continuï treballant dos (i alguns demanen cinc) anys més per a pagar les pensions del segon que li sobreviurà deu anys. La insensibilitat cap a aquesta realitat mostrada per aquests informes és esfereïdora. Retardar l'edat de jubilació a tota la població treballadora sense més, és una mesura que perjudica a les classes populars per a beneficiar a les classes de majors rendes que viuen més anys.

3. L'error de l'argument alarmista: el creixement del percentatge del PIB gastat en pensions és excessiu

Aquest és un dels errors metodològics més importants i freqüents que apareix en l'informe de la Comissió Europea, i que ha estat reproduït en gran nombre d'articles i editorials. Aquest argument indica que el percentatge del PIB en pensions pujarà d'un 8,4% en l'any 2007 a un 15,1% del PIB en l'any 2060, un percentatge que aquests informes assenyalen com excessiu, doncs la societat en l'any 2060 no podrà absorbir tals despeses doncs restaran recursos necessaris per a altres activitats, programes o serveis a la població no pensionista. El fet que el percentatge de despesa en pensions públiques arribarà a el 15,1% en el 2060 es considera una notícia alarmant que requereix una intervenció ja ara, disminuint els beneficis dels pensionistes.

En aquest argument s'ignora l'impacte del creixement de la productivitat sobre el PIB de l'any 2060. Suposem que el creixement anual de la productivitat és un 1,5%, un creixement que fins i tot el Banc d'Espanya admet com raonable. En aquest cas, el valor del PIB espanyol serà 2,23 vegades major que el PIB de l'any 2007. Això vol dir que si considerem el valor del PIB de l'any 2007 com 100, el de l'any 2060 serà de 223. Doncs bé, el nombre de recursos per als no pensionistes en l'any 2007 va ser de 100 menys 8,4 (8,4 és la quantitat que ens gastàrem aquell any en pensionistes), és a dir, 91,6. En l'any 2060 els recursos als pensionistes seran el 15,1% de 223, és a dir 33, i per als no pensionistes serà 223 menys 33, és a dir, 192, una quantitat que és més del doble de l'existent en l'any 2007, 91,6. A causa del creixement de la productivitat, en l'any 2060 hi haurà més recursos per als no pensionistes que avui, i això a pesar que el percentatge del PIB dedicat a pensions és superior en l'any 2060 que en el 2007. Els que alarmen innecessàriament a la població obliden un fet molt elemental. Fa cinquanta anys, l'Estat espanyol dedicava a les pensions només un 3% del PIB. Avui és un 8%, més del doble que cinquanta anys enrere. I la societat té molts més fons per als no pensionistes dels que havia llavors, encara quan el percentatge del PIB en pensions sigui molt major ara que aleshores. Per cert, ja fa cinquanta anys, quan l'Estat espanyol es gastava un 3% del PIB en pensions, hi havia veus liberals que deien que en cinquanta anys es doblaria o triplicaria aquest percentatge, arruïnant el país. Doncs bé, estem cinquanta anys més tard, i el país té més recursos per als no pensionistes que no existien aleshores, tot i que el percentatge del PIB dedicat a pensions s'ha doblat.

4. S'equivoquen constantment en les seves projeccions demogràfiques.

Qualsevol demògraf que tingui un mínim de rigor sap les enormes dificultats a calcular canvis demogràfics per períodes tan llargs com cinquanta anys. I un bon exemple d'això és que els bancs i les caixes publiquen cada deu anys informes anunciant el col·lapse de les pensions al cap de deu anys. La Caixa (en 1998), el BBVA (en 2005 i en 2007), El Banc Santander (en 1992 i en 1999), el Banc d'Espanya (en 1995, en 1999, en 2002 i en 2009) i una llarga llista, han predit el col·lapse (utilitzant un terme menys contundent) de les pensions per a deu o al màxim vint anys més tard. En defensa de les seves projeccions utilitzen els mateixos arguments i les mateixes dades (la Comissió Europea utilitza pràcticament les mateixes dades que va publicar l'informe de la Fundació de les Caixes en 2007). I una de les projeccions més utilitzades és la de l'evolució de la piràmide demogràfica, indicant que el percentatge d'ancians està creixent molt ràpidament, i el dels joves està baixant molt substancialment, ignorant que, en aquells països que financen les pensions a força de cotitzacions socials com és el cas de estatal, el punt clau no és el nombre de joves i adults per ancià, sinó el nombre de cotitzadors i la quantitat de cada cotització per beneficiari. I tant l'un com l'altre estan pujant, el primer com a conseqüència de la integració de la dona al mercat de treball (si l'Estat espanyol tingués la taxa de participació de la dona en el mercat de treball que té Suècia, hi hauria tres milions més de cotitzadors a la seguretat social), i el segon com a conseqüència de l'augment de la productivitat i dels salaris. És més, tota l'evidència mostra que les famílies de l'Estat desitjarien tenir més fills (dos per família) que els que tenen ara. El desenvolupament de la societat i dels serveis d'ajuda a les famílies, com escoles d'infància i serveis domiciliaris, permetria l'increment de la fecunditat, una de les més baixes del món. Avui a Europa, els països nòrdics, amb un ampli desenvolupament de l'estat del benestar, tenen una fecunditat molt major que en el Sud d'Europa.

Dos últimes observacions. El fet que el rigor i credibilitat de tals documents liberals sigui molt escàs no vol dir que no hi hagi d'haver canvis en les pensions, però canvis diferents del retard de la jubilació o la disminució dels seus beneficis que proposen els liberals. Contràriament al que es diu constantment, les pensions, incloent les contributives, són massa baixes, i això com a conseqüència que els salaris són massa baixos (veure l'excel·lent capítol sobre les pensions escrit per la professora Camila Arza en el llibre La Situación Social en Espanya. Vol. III. Biblioteca Nova. 2009).

Un altre canvi que hauria de passar és la flexibilització de l'edat de jubilació permetent que aquelles persones (la majoria professionals) que desitgessin jubilar-se més tard poguessin fer-ho. La jubilació hauria de ser un dret, no una obligació.

S'hauria de prohibir, també, com s'ha fet en diversos països, la prejubilació utilitzada pel món empresarial per a realitzar canvis en les seves plantilles, penalitzant el sistema de seguretat social i al prejubilat, doncs aquest rep una pensió menor. Tal prejubilació li suposa a l'Estat una retallada d'ingressos equivalent a un 6% del PIB.

Una última observació és que l'Estat hauria d'augmentar la seva aportació a les pensions tal com ho fan altres països (com Dinamarca), que les aportacions procedents dels impostos generals són molt més intenses que a l'Estat espanyol. No hi ha res sagrat en la Bíblia econòmica que digui que les pensions han de pagar-se a força de cotitzacions socials. La popularitat de les pensions (entre tots els grups d'edat) és tal que pot justificar-se tal mesura que comptaria amb gran suport popular. Ja es va fer amb la sanitat (que va estar finançada per la Seguretat Social) i pot expandir-ho a altres àrees.

Publicat a la revista Viejo Topo i a http://www.vnavarro.org/ el juliol de 2009