C.P. Chandrasekhar 

 Els temors que la recuperació econòmica mundial estigui portant a un nou boom especulatiu s'han expressat en diferents cercles. Hi ha molts aspectes que sustenten aquests temors, de l'anomenada recuperació, que inclouen els enormes beneficis que es registren algunes de les empreses bancàries més importants, l'augment dels fluxos de capital cap als mercats emergents, l'alça especulativa dels valors en els mercats borsaris a tot el món i el boom de les propietats en la major part d'Àsia. Les víctimes potencials de la inversió d'aquest boom, però, ara es queixen que la font de tot això és un retorn als EUA a una política de diner fàcil – que contempla enormes injeccions de liquiditat i taxes d'interès extremadament baixes - per salvar el sistema financer i economia real d'un col·lapse, mentre recorre a l'estímul fiscal per desencadenar una recuperació. Una política semblant ha estat i està sent adoptada per molts altres països, encara que no amb la mateixa intensitat en tots els casos, però els EUA, que va ser l'origen dels actius més tòxics i dels bancs danyats, l'encapçala amb un gran marge.

Aquesta política ha generat els senyals que suggereixen que les economies estan en vies de recuperació. Però aquests també són senyals, argumenten alguns, d'una bombolla semblant a la que van generar els alts beneficis i l'habitatge finançat pel crèdit i el boom de la despesa dels consumidors de 2008 que va precedir a la recessió. Aquests perills associats amb la bombolla van ser ignorats pels beneficis a curt termini que donava. Aquesta d'ara podria ser ignorada per la impressió que genera una recuperació. Encara que en alguns sectors s'expressa satisfacció sobre la recuperació, no obstant això els temors d'una desacceleració o una recessió de doble caiguda s'expressen en altres ambients. Així, just abans que el president dels EUA Barack arribés a Beijing en la seva tant publicitada visita a la Xina, el regulador bancari del país, Liu Mingkang, va criticar a la Reserva Federal dels EUA per alimentar l'especulació mundial mitjançant l'adopció d'una política de diner fàcil per salvar empreses financeres. Aquesta opinió va ser aviat assumida per Wolfgang Schäuble, que va criticar el paper de la Reserva Federal dels EUA en el foment del carry-trade* del dòlar, que implicava préstecs de dòlars a baix interès per invertir en actius de major rendiment fora dels EUA. Els inversors que recorren a aquests tarctes no només es beneficien de la diferència entre els tipus d'interès baixos, l'endeutament i el major rendiment de la seva inversió, sinó també de la depreciació del dòlar en el període, ka que requereix, per exemple, menys euros per comprar els dòlars necessaris per pagar el préstec original.

Els vincles directes i indirectes entre l'estímul fiscal, una política monetària laxa i el reviscolament de la rendibilitat dels bancs és ben coneguda. Directament, una part de l ' "estímul" implica l'ús de diners dels contribuents per invertir en bancs o institucions com el gegant d'assegurances AIG. El primer fa que els bancs mantinguin la solvència fins i tot quan estaven cancel.lant actius tòxics, mentre que la segona va ajudar a les institucions no bancàries a complir els compromisos dels actius fallits, sense els quals els bancs i altres empreses financeres haurien fet fallida. A més, el Govern ha assumit implícitament una part dels deutes incobrables de les empreses financeres considerades massa grans per deixar-les caure, oferint garanties de que mantindrien el seu valor en els llibres de comptes dels bancs. El retorn a la rendibilitat inicial que això garantia, semblava haver millorat el valor de mercat d'accions dels bancs, fent semblar qie el govern pot recuperar de fet o fins i tot guanyar diners amb les seves inversions en capital dels bancs. Però com l'economista Dean Baker havia assenyalat fa algun temps: "Aquest és un cas de diners que van a una butxaca, però surten d'una altra; i això no és la manera com la majoria dels inversors fa diners". Ni més ni menys que George Soros va dir al Financial Times (24 d'octubre de 2009) que els beneficis obtinguts per alguns dels principals bancs de Wall Street són "regals ocults" de l'Estat, i el ressentiment dels contribuents, en aquest aspecte és "justificat".

Però el suport estatal per als bancs no acabava aquí. La Reserva Federal va contribuir amb la política de diners fàcil abans esmentada, que va ajudar a deixar les taxes d'interès a curt termini a prop de zero. Així els bancs podrien manejar la corba de rendiment agut, prestant barat i invertint en més actius a llarg termini que ofereixen rendiments més elevats. Alguns d'aquests, com els bons del govern, eren inversions de baix risc que ofereixen rendiments de més del 3 per cent, i el marge d'interès net que el govern estava lliurant als bancs era una manera segura d'aconseguir un benefici rècord.

Clarament, tanmateix, els bancs, especialment els bancs d'inversions com Goldman Sachs, no es va aturar aquí. Més aviat va optar per anar més enllà i utilitzar aquests diners barats per especular en accions, productes bàsics i els mercats de propietats, allà on els semblava rendible. Encara que això era més arriscat, les apostes eren propenses a donar resultats per quatre raons. En primer lloc, fins i tot dins dels EUA el mercat de valors es trobava en un punt baix, amb uns ratios de beneficis sobre els preus de molt reduïts. Qualsevol millora en els guanys de les empreses com a resultat de l'estímul fiscal milloraria el preu de les accions, així que la inversió en el mercat era vista com a més segura que no havia estat en molt de temps. En segon lloc, això va ser cert fins i tot en mercats de productes bàsics com el petroli i els aliments, i sempre hi havia productes que no havien passat per aquest cicle i estaven madurs per a un auge, inclòs l'or que només augmentaria si el dòlar es debilita a causa de l'excés de liquiditat en dòlars que s'estaven bombant a l'economia mundial. En tercer lloc, molts mercats emergents es van veure afectats menys o gairebé gens per la recessió, fent que les seves accions, bons i mercats de propietat fossin destins atractius per als inversors amb accés a diner barat. Finalment, l'allau de capital a aquests mercats en si mateix, alimenta un auge que atrau més capital i infla una espiral especulativa.

La conseqüència d'aquests moviments han estat impressionants beneficis per a algunes empreses financeres, especialment en Goldman Sachs, i uns beneficis raonables per als altres. També estem assistint a un retorn de la controvèrsia al voltant dels pagaments de primes i compensacions que ofereixen als gerents dels bancs que van ser rescatats amb els diners dels contribuents. D'altra banda, els mercats financers que havien caigut ja han reviscut, i assistim en a un auge d'alguns dels mercats emergents. Els preus dels productes bàsics també tornen a pujar, i els mercats de propietat fora dels EUA estan experimentant forts increments de preus. Hi ha dues maneres d'interpretar aquestes tendències. Una és tractar-los com símptomes de la final de la crisi i el començament d'una recuperació. L'altra és veure-les com els signes d'una nova bombolla. Fins ara, el primer punt de vista ha dominat.

No caldria ni dir que el diner barat que s'ha bombejat al sistema ha ajudar a estintolar la demanda real, que junt amb l'estímul fiscal ha assegurat que la recessió hagi tocat fons i algunes economies estiguin mostrant signes de revifada. DE fet, en els mercatss emergents i països com la Xina, l'influx de liquiditat i l'estímul fiscal local hna ajudat en part a neutralitzar els efectes adversos de la frenada del creixement de les exportacions.

Però ara s'estan expressant alguns dubtes i temors, i les respostes se cerquen en diversos signes. Un, per descomptat, és l'evidència d'una anomenada “correcció” en els mercats borsaris dels països desenvolupats des del març d'aquest any: l'óndex S&P 500 ha pujat més del 60 per cent, mentre que l'índex FTSE Eurofirst 300 ha registrat un augment similar. Però això és poc comparat amb el que està passant en els mercats emergents. L'índex brasiler Bovespa ha guanyat el 76 per cent aquest any, això és, en termes de Reals, la moneda nacional. Aquells que van convertitr dòlars en reals i va tornar a dòlars després de comptar els beneficis obtinguts guanyaren 139% en la mesura que la moneda dels EUA s'ha depreciat considerablement. Aquestes oportunitats han donat lloc a entrades netes rècord de més de 60 mil milions de dòlars de renda variable als mercats emergents, que només serveix per ampliar-los i augmentar els preus encara més. El segon signe d'un boom especulatiu actual o potencial és la inversió de la caiguda dels preus en els mercats de productes bàsics, que, tot i que encara no alarmant, reviu records de l'espiral de preus de combustible i aliments, de fa un parell d'anys, per molts va ser causada en part per l'especulació financera. El petroli, per exemple, ja està cotitzant al voltant de 80 dòlars el barril** en els mercats dels EUA. La tercera és l'evidència d'una bombolla immobiliària en els mercats emergents, especialment a Àsia. Així, per exemple, el Financial Times (5 de novembre de 2009) informa que a Hong Kong, els preus dels apartaments que costen més de 1,3 milions de dòlars americans, van caure 6,2 per cent en el tercer trimestre de l'any passat i s'esperava que baixessin un altre 40-45% a finals d'aquest any, són ara un 30% més cars que en el seu punt més baix en el quart trimestre de 2008. Els preus d'habitatges particulars a Singapur va augmentar un 15,8% en el tercer trimestre en relació amb el segon, i a la Xina el 37% d'un any ençà. Finalment, hi ha l'augment mundial dels preus de l'or a mesura que els inversors es precipiten dins del metall a causa dels temors d'una caiguda del dòlar. L'or es negocia al voltant de 1.170 $ l'unça**.

Posem tot això i en surt inevitablement la història d'un nou boom especulatiu i una nova bombolla impulsada pel capital financer. Com a resultat, cada vegada hi ha més temors d'un segon col.lapse. La liquiditat creada per la Reserva Federal està augmentant el sobreexcés de dòlars en l'economia mundial fent que els inversors es preocupin per la més que probable depreciació del valor del dòlar. Si es decideixen a reorganitzar les seves carteres, cosa que semblen estar fent, una major depreciació del dòlar és inevitable. Si els EUA responen a la depreciació amb l'augment de les taxes d'interès podria haver-hi una retirada de fons dels mercats d'actius i de mercaderies de fora dels EUA desencadenant un col.lapse que pot tenir efectes col.laterals perjudicials.

A més d'aquest temor a una retorada sobtada de capital, els països amb mercats emergents també estan preocupats per l'efecte que un increment dels ingressos de dòlars en la seva economia està tenint en les seves monedes. L'apreciació resultant soscava la seva competitivitat enfront de països que estan aconseguint mantenir les seves monedes vinculades al dòlar dels EUA. Una conseqüència ha estat un ressorgiment de l'interès en els controls de capital, especialment després que Brasil va establir un 2% d'impostos sobre la inversió estrangera en accions i bons per esmorteir les entrades de capital en excés. Algunes economies asiàtiques també estan contemplant mesures similars per protegir les seves monedes i aturar una carrera especulativa en els mercats financers i de béns immobles.

El positiu de tot això és que les lliçons de la crisi que s'havien oblidat ràpidament, s'estan estudiant una altra vegada. Que finalment es tradueixen en polítiques que redueixin la probabilitat d'una altra bombolla que pot tornar a esclatar és, però, no és pas gaire clar. 

*NdT: Operació especulativa basada en invertir especulant amb la diferència de de rendiment i del preu de la moneda.

** NdT: Preus del barril de petroli i l'unça d'or a inicis de desembre de 2009 (dades actualitzades a http://www.oil-price.net/)

C.P. Chandrasekhar és Professor al Centre for Economic Studies and Planning de la Universitat Jawaharlal Nehru. Aquest article es va publicar el 2 de desembre de 2009 a International Development Economics Associates. Traducció de La Fàbrica (http://fabrica.cat).