Minqi Li*  

Aquest text, del qual La Fàbrica us ofereix la traducció, traça l’evolució de l’economia política a la Xina des de la revolució de 1949 fins al triomf del capitalisme xinès el 1992. En primer lloc, descriu i analitza els enormes èxits assolits en el primer quart de segle després de la revolució, i també les lluites durant el Gran salt endavant i la Revolució cultural.

L'assaig descriu el context de les pugnes que van seguir a la mort de Mao, el paper dels "intel.lectuals", l'aliança o la falta de la mateixa amb la classe obrera urbana de Tiananmen el 1989 i com les forces representades per Deng Xiaoping van ser capaces d'imposar el seu mandat en l'economia i la societat de la Xina.

El sistema-món capitalista i la Revolució xinesa

A començaments del segle XIX, la Xina era encara l’economia territorial més gran del món, i el Producte Interior Brut xinès suposava un terç del producte brut mundial. En la famosa Guerra de l’Opi (1840-42), la Xina fou derrrotada per Gran Bretanya i obligada a pagar una indemnització de guerra, obrir els ports al comerç, i cedir Hong Kong als britànics. Això marcà el començament de la incorporacio de la Xina al sistema món capitalista.

Durant la segona meitat del segle XIX, Xina patí successives derrotes militars importants, va perdre grans parts de territori, i fou reduïda a un estat menys que sobirà semi-colonial amb exèrcits i flotes foranes instal·lades en el seu sòl i aigües. A començaments del segle XX, Xina havia estat redüida a un dels països més pobres del món.

La incorporació de la Xina en el sistema món capitalista no només dugué a la desintegració de l’estructura social tradicional, sinó que també preparà les condicions per a la gran transformació revolucionària de la Xina. Des de mitjans del segle XIX fins a mitjans del segle XX, totes les principals classes i grups socials de la societat xinesa, en diferents moments de la història, havien ascendit al poder polític i cadascun havia tingut la seva pròpia oportunitat de dirigir la transformació de la Xina.

La revolució camperola de Taipang Tianguo (1851-65) fou esclafada per les forces conjuntes dels aristòcrates terratinents i l’imperialisme occidental. La classe terratinent-aristòcrata intentà assolir l’“auto-reforçament” per mitjà d’un “Moviment d’Occidentalització” que no dou més que un intent de modernització militar. El Moviment d’Occidentalització fracassà miserablement, quan l’exèrcit i al flota xineses foren anihilades per l’imperialisme japonès en la guerra de 1894-95.

A començaments del segle XX, la burgesia nacional era la dirigent indusputable el moviment d'alliberament nacional de la Xina. Tanmateix, la burgesia xinesa era numèricament petita i econòmicament feble. En els seus antecedents socials, estava íntimament connectada amb la classe terratinent-aristòcrata. Era en gran part una burgesia comercial i financera que feia d'intermediària entre el mercat xinès i el mercat mundial. La petita burgesia industrial indígena també era dependent del capital extern per a finançar-se, i de la tecnologia i els mercats exteriors. Separada i alienada de les masses treballadores i camperoles, la burgesia nacional xinesa fou incapaç de mobilitzar la gran majoria de la població i encapçalar trasformacions socials fonamentals.

Quan la dinastia manxú Quing col·lapsà, Sun Zhongshan (Sun Yat-Sen) i els seus camarades nacionalistes no van aconseguir establir un govern democràtic efectiu. La Xina va caure aviat en el caos i guerres civils sense fi. Cap als anys 1930s, quan el Partit Nacionalista ja governava bona part de la Xina, havia degenerat en una camarilla militar-burocràtica corrupta.

Foren les condicions històriques generals a la Xina i a tot el món en la primera meitat del segle XX les que determinaren que, només amb la mobilització massiva de les capes més amples dels oprimits i els explotats, dirigides fonamentalment per una força revolucionària nova, la Xina podria assolir simultàniament una revolució social i l'alliberament nacional, i redefinir la seva posició en el sistema-món capitalista.

Quan el Partit Comunista Xinès (PCX) arribà al poder, es va trobar amb tres grans reptes. El primer repte era revertir el llarg declivi econòmic i geopolític de la Xina en el modern sistema món que havia començat en el segle XIX, i posar-se al nivell d'occident. Aquest repte era el resultat del fet que la Xina havia esdevingut un estat nació dins el sistema-món capitalista, i per tant havia de jugar amb les normes del sistema competint amb la resta del món (i especialment amb les principals potències imperialistes) industrialment i militar.

L'existència del sistema-món capitalista constitueix un conjunt de restriccions històriques que afecten a tots els estats al llarg del temps de vida del capitalisme. Amb tot, la nova República Popular havia d'operar no només amb les constants restriccions imposades pel sistema món, sinó també amb les obligacions que havien sorgit directament de la Revolució xinesa. Des del moment que el PCX arribà al poder com a resultat de la mobilització dels camperols i treballadors, el nou estat revolucionari hauria de reflectir els seus desitjos, esperances i aspiracions de les grans masses de gent treballadora.

Fou el conjunt de restriccions històriques imposades per la Revolució xinesa el que dugué a l segon i tercer reptes per al PCX. El segon repte fou satisfer les condicions materials i socials per assolir les “necessitats bàsiques” històricament determinades de la gent treballadora xinesa. El tercer repte era assolir la transformació fonamental de les relacions polítiques, econòmiques i socials tant a la Xina com al sistema món, per a construir i consolidar el socialisme (un sistema social molt més igualitari i democràtic) a la Xina i a tot el món.

Va resultar que la Xina revolucionària fou capaç d'assolir el primer i el segon reptes amb gran èxit. Féu un gran i heroic intent d'assolir el tercer, però fracassà.

Socialisme i acumulació

Per tal que la Xina pugués estabilitzar la seva posició en el sistema-món capitalista i potencialment enfilar-se fins abastar occident, feien falta dues condicions. Primer, la Xina havia de mobilitzar tot l'excedent potencialment disponible per accelerar l'acumulació de capital. Segon, mentre xina no pugués sortir fora del sistema-món capitalista, ni pugués canviar el seu estatus perifèric a curt termini, podia aconseguir minimitzar la transferència d'excedent des d'ella mateixa als estats del centre que resultaria de l'intercanvi desigual i els moviments de capital transfronterers.

Eliminant els terratinents feudals, els capitalistes burocràtics i els capitalistes forasters, l'excedent econòmic disponible es va concentrar en mans de l'estat i la primera condició fou assolida. El 1952, la taxa d'acumulació de la Xina (acumulació com a part de la renda nacional) ja havia pujat fins al 21%. Els anys 1970s, la taxa d'acumulació havia augmentat fins a més del 30% (State Statistical Bureau of China, 1985)¹ . Per assolir la segona condició, la Xina va seguir la clàssica estratègia soviètica en forma de propietat estatal dels mitjans de producció i planificació centralitzada, de fet, un monopoli estatal complet en el mercat interior.

D'acord amb Angus Maddison, de 1950 a 1976, el PIB de la Xina va créixer a una taxa mitjana anual del 4,7%, i el PIB per càpita de la Xina va créixer al 2,6%. L'economia xinesa es va més que triplicar en un quart de segle. La Xina va créixer més ràpidament que Nord Amèrica, Europa, Àfrica i la mitjana de l'Àsia Oriental i del Sud, i només quedà per darrere d'Amèrica Llatina. I si es fessin servir les taxes de creixement oficials xineses, la Xina constaria com la gran economia de creixement més ràpid del món durant aquest període. Globalment, la Xina aconseguí amb èxit estabilitzar i probablement millorar la seva posició relativa en el sistema-món capitalista, revertint el declivi de llarga durada que havia començat a començament del s. XIX. (Maddison 2003, i State Statistical Bureau 1985).²

Més importants que les taxes de creixement foren els èxits del període de Mao en la construcció dels equipaments tècniqcs i l'estoc de capital que prepararen les condicions per al “miracle” del creixement de la Xina després dels 1980s. En el període de Mao, l'estat i les comunes populars feren enormes inversions en sistemes de regadiu, indústria pesada, transports i equipaments socials. El sistema de planificació central va ser molt efectiu en la difusió de les tecnologies industrials i agrícoles, i l'”autosuficiència” econòmica va suposar que als anys 1970s la Xina fos capaç de produir una àmplia varietat de béns industrials en diversos nivells de complexitat tecnològica.

Socialisme i necessitats bàsiques

El 1956, amb la propietat estatal dels mitjans de producció establerta a les ciutats, i la propietat col·lectiva establerta a l'agricultura, el vuitè Congrés del PCX declarà oficialsment que les classes explotadores havien estat eliminades i la Xina havia esdevingut un estat socialista.

En aquest text, el concepte de “socialisme” s'utilitza en un sentit teòric i històric específic. És ben clar que la Xina revolucionària que existia en el període 1949-76 seguia sent part del sistema-món capitalista i estava lligada per les lleis bàsiques del moviment (“la llei del valor”) del sistema. Més encara, com van argumentar els maoistes, al llarg de tot el període històric de la Xina revolucionària, hi van haver antagonismes de classe i lluites de classe.

Per altra banda, la Unió Soviètica, la Xina revolucionària, Cuba, i altres estats socialistes històrics, representaren una forma diferent d'organització estatal. Auests estats foren el producte històric de grans revolucions d'obrers i camperols i les seves relacions econòmiques i polítiques internes eren relativament favorables per a la gent treballadora. Va ser en la seva capacitat d'assolir les “necessitats bàsiques” de la immensa majoria de la població que la Xina i altres estats socialistes es distingiren de la resta dels estats de la perifèria i la semiperifèria del sistema-món capitalista.

Després d'un estudi comparatiu continent per continent de les condicions de salut de les poblacions en els estats socialistes i capitalistes, Vicenç Navarro (1993) conclogué que: “almenys en l'esfera del subdesenvolupament, on la fam i la malnutrició són part de la realitat diària, és el socialisme més que el capitalisme la forma d'organització de la producció i la distribució de béns i serveis el que millor reson a les necessitats socio-econòmiques immediates de la majoria d'aquestes poblacions”.

Mentre que la lluita per l'acumulació s'ajusta perfectament a es lleis bàsiques del sistema-món capitalista, la recerca de les necessitats bàsiques introdueix qüestions fonamentals sobre la racionalitat del sistema existent. La característica definitòria del sistema-món capitalista és l'acumulació de capital sense fi . En el sistema actual, els individus, grups i estats han estat sota la pressió constant i implacable, per acumular, i sempre cerquen "més". Però ¿amb quin fi?

"El desenvolupament econòmic" ha de proporcionar benestar a la població en general. Però, com es pot definir i mesurar el "benestar"? Amartya Sen va fer la distinció entre els assoliments humans o de «funcionaments" i la propietat de les mercaderies. Si bé el control dels productes bàsics és un mitjà per tal d'assolir l'objectiu del benestar, no s'ha de confondre amb el fi en si mateix. Sen va proposar la utilització d'indicadors de les capacitats en lloc d'ingressos de diners o la riquesa com a mesura de benestar o el nivell de vida (Sen 1999).

L'esperança de vida de la població en néixer és un indicador que resumeix bé, i que pot reflectir de forma adequada l'assoliment d'un país en abordar el potencial físic de la seva població. Segons les dades del Banc Mundial, entre 1960 i 1980, l'esperança de vida en néixer de la Xina va augmentar en 30,5 anys. La taxa de millora va triplicar la taxa mitjana de millora per als països amb baixos ingressos. El 1980, l'esperança de vida de la Xina havia augmentat a 67 anys, 13 anys per davant de l'Índia i millor que la mitjana dels països amb ingressos mitjans. L'èxit del socialisme xinès en la promoció de les condicions de salut de la població general és indiscutible. En l'era de Mao, la Xina també va aconseguir grans millores en l'alfabetització d'adults i l'educació bàsica que la majoria dels països perifèrics.

El que pot ser més revelador és comparar el comportament de la Xina en el període socialista de Mao amb el període en que la Xina va emprendre la transició al capitalisme. Segons dades del Banc Mundial, entre 1980 i 2000, l'esperança de vida de la Xina va millorar només en 3,5 anys malgrat el ràpid creixement econòmic i la millora de la Xina en l'esperança de vida en aquest període va ser menor que la mitjana mundial i la mitjana dels països amb baixos ingressos.

Els assoliments de la Revolució xinesa en la promoció dels potencials físic i mental de les persones van ser ni més ni menys que un èxit espectacular. S'ha demostrat de manera convincent la superioritat del socialisme sobre el capitalisme des del punt de vista de la gent treballadora en el context de la perifèria i la semi-perifèria.

Contradiccions bàsiques del socialisme xinès

El socialisme xinès va ser el producte històric d'una gran revolució, que es basà en l'àmplia mobilització i el suport dels treballadors i camperols, que comprenen la gran majoria de la població. Com a resultat, necessàriament reflecteixen els interessos i aspiracions de la gent treballadora corrent. D'altra banda, la Xina va seguir sent part del sistema capitalista mundial, i va estar sota la pressió constant i intensa de la competència militar i econòmica davant d'altres grans potències. Per mobilitzar recursos per a l'acumulació de capital, el producte excedent va haver de ser extret dels treballadors i camperols i es concentrà en mans de l'Estat. Això, al seu torn, creà oportunitats per les elits burocràtiques i tecnocràtiques de fer ús del seu control sobre el producte excedent per avançar en el seu poder i interessos individuals en comptes dels interessos col.lectius dels treballadors. Aquesta va ser la contradicció històrica fonamental a la qual s'enfrontà el socialisme xinès, així com altres estats socialistes en el segle XX.

En una societat "normal" de classe,s l'ús de la força coercitiva directa és sovint el principal mètode d'extracció d'excedent. En els estats del centre del sistema mundial capitalista, i en certa mesura també a la perifèria i la semi-perifèria, on el treball és "lliure" en el sentit que els treballadors poden vendre la seva força de treball al preu vigent determinat per l'oferta i la demanda en el mercat laboral, l'"exèrcit laboral de reserva" o un gran nombre de treballadors desocupats o subocupats, té un paper indispensable en la depressió dels salaris i en disciplinar la força de treball. En un estat socialista, però, tots dos mètodes d'extracció d'excedent eren absents o substancialment debilitats.

Com que el PCX va arribar al poder com a resultat d'una àmplia mobilització política i desvetllament entre els treballadors i camperols xinesos, la construcció del nou estat revolucionari implicà un "pacte social" o un conjunt de "compromisos històrics", que eren radicalment diferents del que se solen trobar en altres estats del sistema-món capitalista. Des de la dècada de 1950 fins la dècada de 1970, la classe obrera urbana gaudia d'una àmplia gamma de drets econòmics i socials que incloïen la seguretat de l'ocupació, l'assistència sanitària gratuïta, educació gratuïta, l'habitatge subvencionat i les pensions garantides, que conjuntament constitueixen el que es coneix com l' "iron rice bowl” (el bol d'arròs de ferro). A les zones rurals, amb la consolidació de les comunes populars, als camperols van els ser proporcionada una molt bàsica però àmplia gamma de serveis públics, incloent salut, educació, atenció als discapacitats i la cura de les persones grans sense fills. L'Organització col·lectiva del treball i la distribució dels ingressos protegiren els pagesos de les pitjors conseqüències dels desastres naturals, així com la pressió social i la polarització que es derivarien de les activitats espontànies del mercat

Aquests acords socials (en efecte, els drets constitucionals dels treballadors i camperols xinesos) no només forniren als treballadors i camperols xinesos un ingrés mínim garantit i l'accés a determinats serveis públics bàsics, sinó que també limitaren molt l'abast de les tècniques d'extracció d'excedents disponibles per al Estat i els seus gestors econòmics. Els treballadors i camperols xinesos així havien aconseguit un major grau de control sobre els seus propis processos de treball, en termes del ritme, l'estil i la intensitat del seu treball, en comparació amb els seus homòlegs dels estats capitalistes.

Això era molt evident per als treballadors del sector urbà, amb el seu “iron rice bowl”, que era intocable. Per a l'agricultura, si bé l'Estat tenia el monopoli dels mercats agrícoles i podria influir en la taxa d'extracció d'excedents a través del control sobre els preus agrícoles, el nivell de la producció agrícola total (i per tant l'excedent que podia ser extret de l'agricultura) va haver de dependre de la esforç productiu dels camperols. L'organització col.lectiva dels treballs agrícoles i la distribució dels ingressos relativament igualitària en les col·lectivitats rurals, d'altra banda, eliminà la competència entre els camperols individuals com a mecanisme de disciplina que podria forçar als pagesos a donar un major nivell de mà d'obra.

Així doncs, per un estat socialista, l'acumulació i l'extracció d'excedent havien de dependre principalment de la voluntat de la gent treballadora de fer una contribució de treball prou gran. És a dir, havia de basar-se en la consciència socialista. En la mesura dque ls treballadors i camperols estaven identificats amb l'Estat socialista i consideraven que el control de l'Estat sobre l'excedent era en el seu propi interès comú a llarg termini, l'extracció d'excedents podria ser relativament eficaç i l'acumulació podria realitzar-se a un ritme raonable. Però si això no passava, llavors es feia difícil l'extracció d'excedents i en resultaria una crisi d'acumulació.

A part de la consciència socialista, els buròcrates de l'estat i directius econòmics també podien utilitzar "incentius materials", com una tècnica alternativa d'extracció de plusvàlua. En teoria, els pagaments de la renda als treballadors podien ser estructurats de tal manera que fossin proporcionals a les contribucions del treball dels treballadors. En realitat, un sistema d'incentius materials havia de crear un mercat de treball intern dins de qualsevol organització del treball socialista. Això va portar a divisions dins de la classe obrera, va minar el control dels treballadors sobre els seus propis processos de treball, va permetre que alguns treballadors qualificats emergissin com una aristocràcia obrera, i donà una justificació als privilegis materials de les elits burocràtiques i tecnocràtiques. L'ús il·limitat i inadequat dels incentius materials i la distribució segons el treball havia de perjudicar greument la base social de la consciència socialista col.lectiva.

En les “Notes de lectura del manual soviètic d'economia política” (1961-62), Mao va criticar l'excessiva dependència del socialisme soviètic dels incentius materials. Mao va dir que una economia socialista hauria de, en primer lloc, destacar l'interès de la societat en conjunt, l'interès col.lectiu, l'interès a llarg termini, en lloc del curt termini dels interessos individuals. El propòsit del treball socialista és servir al poble, servir a l'interès col.lectiu, i contribuir a la construcció del socialisme, en lloc de guanyar més diners. Un èmfasi excessiu en els incentius materials i els interessos individuals farien el capitalisme imbatible (Mao Zedong 1979).

Per a que els treballadors i camperols s'identifiquessin amb l'estat socialista, havien de tenir confiança en que el partit i els buròcrates estatals, directius econòmics, i altres tecnòcrates estaven realment fent un ús i l'assignació del producte excedent de la societat d'una manera que contribuís a l'interès comú a llarg termini de la gent treballadora. Però perquè això passés, els privilegis materials de les elits burocràtiques i tecnocràtiques havien d'estar subjecte a uns límits estrictes, i en alguns casos, ser completament eliminats. Les elits haurien de fer un esforç explícit i seriós per demostrar la seva voluntat de contactar amb les "masses" i el seu compromís amb l'interès de la gent treballladroa (per exemple, a través de la participació regular en el treball productiu). S'havien de crear les condicions per aprofundir i ampliar la participació dels treballadors i camperols en la gestió dels afers polítics i econòmics de l'estat.

Seria possible que aquestes condicions es complissin en tant una part important del partit i dels buròcrates de l'estat estiguessin compromesos amb l'ideal revolucionari i estiguessin disposats a sacrificar els seus interessos individuals per a l'interès comú dels treballadors. No obstant això, la tendència històrica en els països socialistes ha estat que una proporció creixent de les elits burocràtiques i tecnocràtiques tendiren a ser, i alguns ex revolucionaris tendiren a degenerar en, arribistes egoistes només interessats en l'expansió de la seva riquesa i el seu poder individuals. Una vegada que aquests arribistes egoistes s'hagueren convertit en una majoria de les elits i aconseguiren consolidar els seus privilegis materials i poder, aleshores una nova classe explotadora, en forma de buròcrates privilegiats, tecnòcrates privilegiats, i els capitalistes burocràtics, alienats dels treballadors i camperols, havia de prendre forma.

La solució a aquesta contradicció fonamental rau en l'enderrocament complet del sistema-món existent i la seva substitució per un nou sistema socialista mundial basat en l'igualitarisme i la democràcia global. No obstant això, mentre el sistema capitalista mundial segueix funcionant i existeix, no hi ha solució fàcil per a aquesta contradicció. Per a que un Estat socialista dins d'un sisetma-món capitalista pugui sobreviure com un estat socialista, cal lliurar una lluita constant i persistent, mitjançant la mobilització de les masses d'obrers i camperols, per lluitar contra la seva pròpia tendència cap a la degeneració i la "restauració capitalista", donant suport al mateix temps als moviments revolucionaris en altres estats per accelerar la victòria de la revolució socialista mundial.

Socialisme i lluita de classes

El PCX va arribar al poder després de 28 anys de lluita revolucionària àrdua i heroica. Milions de persones van morir o van abandonar en el camí. Entre els comunistes restants, molts d'ells eren realment molt compromesos, revolucionaris desinteressats en la seva majoria.

Una vegada que el partit eraal poder, en lloc d'atraure i contractar revolucionaris compromesos, cada vegada va atraure més gent que va veure l'afiliació al partit com la via d'accés al poder i els privilegis materials. La industrialització requereix coneixements tècnics i de gestió, que es va concentrar en un petit grup d'intel·lectuals i "experts" que normalment tenai antecedents familiars capitalistes o terratinents. La composició social del partit s'havia desplaçat dels treballadors i camperols als intel.lectuals i tècnics. El 1957, els treballadors estaven ja superats en nombre pels intel.lectuals en el partit.

Alguns dels antics revolucionaris havien esdevingut també buròcrates arribistes que estaven interessats principalment en els seus interessos materials individuals. En els primers anys de la República Popular, els quadres del partit seguien vivint d'una manera relativament igualitària, rebent directament del govern les necessitats bàsiques i una petita quantitat de subsidis en efectiu. Després de 1955, tots els quadres van ser dividits en 26 rangs amb els salaris mensuals que anaven de 30 iuans a 560 iuans. El PCX havia estat així transformat d'una organització revolucionària en una organització burocràtica que era cada vegada més allunyada de la gent treballadora corrent (Meisner, 2003).

Va ser en aquest context que la direcció del PCX es va dividir en dues faccions que defensaven dues "línies" diferents. Una facció, encapçalada per Liu Shaoqi i Deng Xiaoping, va declarar que la contradicció principal a la Xina socialista ja no era entre classes socials antagòniques, sinó "entre el sistema socialista avançat i les forces socials productives endarrerides". D'això es desprenia que el PCX ja no se centraria en la lluita de classes. A partir d'aleshores, la tasca principal del partit havia de ser promoure el desenvolupament econòmic.

Encara que el primer Pla Quinquennal va ser un èxit econòmic, alguns dels problemes de la planificació centralitzada a l'estil soviètic, ja eren evidents. Mao Zedong va criticar l'estil soviètic de planificació per a la seva tendència a afavorir la indústria pesada, les províncies costaneres, i la centralització, amb la negligència de l'agricultura, la indústria lleugera, les províncies de l'interior, i les iniciatives locals. En part com a resposta a aquests problemes va ser impulsat el Gran salt endavant el desembre de 1957. A les zones rurals, es van disposar les comunes populars per mobilitzar la immensa mà d'obra infrautilitzada per construir infraestructura agrícola a gran escala i desenvolupar indústries rurals, que estaven orientades cap a les necessitats locals. El procés de planificació va ser descentralitzat per permetre una major iniciativa de les províncies, localitats, i els treballadors de base.

El Gran salt endavant aconseguí moltes fites importants. Hi va haver molts avenços tecnològics, es va construir una quantitat enorme d'infraestructura industrial i agrícola (gran part de la qual es continua utilitzant avui), i centenars de milions de camperols adquiriren experiència prèvia i coneixement de la producció industrial moderna.

L'auge econòmic en 1958, però, va ser seguit de diversos anys de grans dificultats econòmiques i da manca generalitzada d'aliments, un període que conegut pels xinesos com els "tres anys difícils". La història convencional sobre el Gran salt endavant i el seu fracàs va ser que Mao Zedong va imposar la seva versió utòpica del comunisme a la direcció del partit. Sota la pressió de Mao, dirigents dels partit provincials i locals, imposaren violentament les metes de producció gens realistes als camperols. La ruptura de la comunicació eficaç i una descentralització mal aconsellada portaren a un caos econòmic a nivell nacional una mala assignació de recursos massiva. Els incentius dels camperols foren encara més minvats per excés d'anivellament dels ingressos en el marc del nou sistema de comunes. Tot això va contribuir a la pèrdua de les collites principals del 1959 al 1962. La situació va ser agreujada per les grans requises de gra al camp quan el govern central va adonar-se que el nivell real de producció de cereals havia estat molt inferior al reportat. El resultat va ser, segons alguns, el més gran la fam en la història de la humanitat (Meisner: 214-44).

No és el propòsit d'aquest document per dur a terme un estudi acurat i detallat del que realment va passar durant el Gran salt endavant i les seves conseqüències. No obstant això, és important assenyalar que ara hi ha un creixent volum d'evidències que qüestiona seriosament la història convencional. Tant Joseph Ball (2006) com el difunt William Hinton (2006) han posat en dubte la fiabilitat i la coherència interna de les dades utilitzades pels qui han afirmat que hi va haver una fam massiva.

En els darrers anys, a mesura que una proporció cada vegada major dels joves intel.lectuals i estudiants xinesos amb consciència política es mouen cap a l'esquerra, hi ha hagut una creixent influència de les idees maoistes a la Xina. Molts joves maoistes han unit forces amb els veterans revolucionaris maoistes per defensar els guanys econòmics i socials del període maoista. S'ha produït un animat debat a Internet sobre el curs històric actual, així com les conseqüències a curt i llarg termini de la Gran salt endavant.

Zhang Hongzhi, un veterà de l'Exèrcit Popular d'Alliberament que havia participat tant en la Guerra d'Alliberament (la guerra civil de 1946-50) i la Guerra de Corea, va ser un defensor capdavanter (encara que no l'únic) de Mao en el període del Gran salt endavant. Zhang va recopilar una gran quantitat de proves que han demostrat convincentment que van ser Liu Shaoqi i Deng Xiaoping (que estaven a càrrec del dia-a-dia dels assumptes del partit i l'estat ), els que van ser els principals responsables de la "ventada 'comunista'" (l'excés d'anivellament dels ingressos dins i entre els municipis que va minar seriosament els incentius dels pagesos de treball) i la "ventada de l'exageració" (els objectius de producció artificialment inflats que van portar a l'ocultació i distorsió generalitzada de la informació). Zhang també va argumentar que va ser Mao qui més activament va liderar l'esforç per corregir aquests errors de política, però l'esforç de Mao va ser sabotejat per Liu i Deng (Zhang, sense data).

El fracàs del Gran salt endavant reflecteix el fet que ja cap a la dècada de 1950, un grup de privilegiats burocràtes ja s'havia instal·lat al poder. El partit comunista havia evolucionat d'una organització revolucionària, amb membres compromesos amb els ideals revolucionaris, compromesos amb els interessos dels treballadors, i disposats a fer auto-sacrifici, en un partit que inclou molts arribistes que es preocupen principalment pel poder personal i l'enriquiment.

Donada la situació política a la Xina de l'època, de tant en tant, aquests privilegiats buròcrates i arribistes encara estaven sota la pressió dels treballadors i d'iniciatives revolucionàries dels camperols, d'una banda, i dels altres elements revolucionaris en el partit de l'altra banda. Durant el Gran salt endavant, aquests privilegiats buròcrates i arribistes respongueren a aquestes pressions de manera que contribuissin a avançar en les seves pròpies ambicions, donat l'entorn polític, però els importaven ben poc els interessos reals de la gent treballadora. El seu comportament va donar lloc a desastres per a la gent corrrent de la Xina.

Havent fracassat en fer avançar la "força social productiva" en el Gran salt endavant a través de la "ventada comunista" i la "ventada d'exageració", Liu i Deng van passar d'un enfocment "ultra-esquerrà" a un enfocament "pragmàtic" oportunista de dreta. A les zones rurals, van permetre als pagesos tenir parcel·les privades més grans i vendre els seus productes en els mercats lliures, desviant els esforços de treball dels camperols fora del treball col·lectiu. El treball col.lectiu en si va ser privatitzat parcialment com a resultat de la política de "contractació de la producció a la família". Aquesta privatització parcial de nou que va donar lloc a una creixent desigualtat entre els camperols, així com una creixent corrupció entre els quadres rurals.

A les ciutats, el sector industrial es reestructurà per concentrar el poder i l'autoritat en mans dels experts gestors i tècnics. Els bonus i els ratios per peça van ser àmpliament introduïts per fomentar l'eficiència econòmica. La creixent desigualtat econòmica i social, es justifica pel "principi socialista" de distribució "de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons el seu treball", que Marx considerava un romanent del "dret burgès".

Així, en la dècada de 1960, s'havia format una facció revisionista dins de la direcció del partit comunista, dirigida per Liu Shaoqi i Deng Xiaoping. A la dècada de 1950, encara hi havia alguns conflictes d'interessos entre les elits que venien d'antecedents intel.lectuals i tècnics (fet que sovint volia dir antics capitalistes i terratinents) i els ex-revolucionaris que havien degenerat en els buròcrates de carrera, com es reflecteix en el moviment anti-dretà de 1957, quan Liu, Deng es van unir a Mao per afrontar el desafiament dels quadres intel.lectuals favorables al capitalisme amb la repressió ideològica. A la dècada de 1960, els interessos dels dos grups d'elits havien anat convergint a mesura que els líders revisionistes del partit comptaven amb els tecnòcrates i amb la seva “experiència” per fer avançar les forces productives.

Contra la facció revisionista Liu-Deng, Mao deia que: "la societat socialista és un període històric molt més llarg. En el període històric del socialisme, les classes, les contradiccions de classe, i les lluites de classe segueixen existint. Hi ha la lluita entre el camí socialista i el camí capitalista. Hi ha el perill de la restauració capitalista" (Conferència pronunciada a la Conferència de Treball del Comitè Central de Beidaihe i al Desè Plenum del Vuitè Comitè Central del Partit Comunista de la Xina, agost i setembre de 1962).

El 1964, després de llegir un informe in situ sobre el "Moviment d'Educació Socialista" en una fàbrica de tractors, Mao va fer els següents comentaris: "la classe burocràtica, d'una banda, i la classe obrera i els camperols pobres i mitjos-baixos de l'altra banda, són dues classes marcadament antagòniques. S'estan convertint, o s'han convertit en els elements burgesos que es xuclen la sang dels treballadors. Com poden reconèixer [la necessitat de la revolució socialista]? Són els obstacles de la lluita, els obstacles de la revolució" (Comentaris a l'informe Chen Zhengren sobre Moviment Socialista d'Educació a la fàbrica de tractors de Luoyang, el 12 de desembre de 1964 i 15 gener 1965).

Després de diversos intents de tornar el partit al camí revolucionari des de dins no hi havia, Mao va fer una crida directa als treballadors, camperols i estudiants del carrer, instant-los a rebel·lar-se contra els "seguidors del camí capitalista que tenen l'autoritat en el partit". Això es va convertir en la 'Gran Revolució Cultural Proletària'.

Diversos factors històrics van contribuir al fracàs de la Revolució cultural. En primer lloc, la Xina continuava sent una part del sistema món capitalista i la intensa competència interestatal era un obstacle constant. A falta d'una victòria política ràpida per als maoistes, la Xina no podia romandre en condicions de caos polític durant molt de temps sense perjudicar greument la seva posició en el sistema món i la seva capacitat d'impedir una intervenció externa desfavorable. Després de 1969, els maoistes es van veure obligats a retirar-se de la lluita pels poders provincials i locals, per restablir l'estabilitat política i econòmica interna del país. Els "vells quadres" es rehabilitaren i de nou recuperaren l control de gran part del partit i la burocràcia estatal, així com l'aparell militar.

En segon lloc, tot i el carisma personal de Mao, i la seva autoritat aparentment indiscutible, els maoistes no tenien control efectiu sobre l'exèrcit. Els "vells quadres" sovint eren capaços de rebre el suport de les unitats locals de l'exèrcit i reprimir als rebels per la força. Mao va fer un pacte tàctic amb Lin Biao per garantir la neutralitat de l'exèrcit. Després que Lin Biao intentés un cop d'estat fallit i fos mort en un accident aeri, Deng Xiaoping (que havia dirigit un gran exèrcit de camp durant la guerra civil) es va convertir en el més influent entre els líders militars restants.

L'aportació teòrica única maoista per al moviment comunista internacional, era que caldria "continuar la revolució sota la dictadura del proletariat". No obstant això, en la dècada de 1950, Mao i els seus companys no podren beneficiar-se de cap o de molt poca experiència històrica. La Unió Soviètica era considerada com el líder de la revolució socialista mundial i l'exemple de l'èxit de "la industrialització socialista". No va ser fins a la dècada de 1960 que Mao havia arribat a una comprensió millor i més profunda de les contradiccions de classe i les lluites de classes en la nova societat "socialista". A aquelles alçades, els buròcrates i tecnòcrates privilegiats ja havien consolidat el seu poder en gran mesura.

Finalment, els treballadors i camperols xinesos corrents eren políticament inexperts i sense preparació. Malgrat l'advertència maoista dels perills de restauració capitalista, el raonament teòric marxista maoista no semblava ajustar-se a l'experiència diària de molts treballadors i els camperols. Encara que hi va haver ressentiment generalitzat entre els treballadors i camperols contra la corrupció i els privilegis materials burocràtics, per als treballadors i camperols xinesos corrents de la dècada de 1970, havia de semblar una possibilitat molt remota i molt poc probable que les relacions de propietat capitalista tornarien algun dia amb plena força venjativa i que els treballadors i camperols que perdrien tots els seus drets socialistes i serien reduïts a esclaus que treballen sotmesos a l'explotació capitalista més despietada.

Esgotada per les lluites de poder no concloent, la classe obrera urbana es va convertir en políticament passiva va ser sorpresa pelcop de contra-revolucionari de 1976. Amb la derrota dels maoistes, la classe treballadora va perdre el lideratge ideològic i organitzatiu. Tant les elits governants com del “moviment democràtic” de la classe mitjana oportunista es van aprofitar de la confosa i despolititzadaclasse obrera de la Xina, aplanant el camí per la seva derrota tràgica en la dècada de 1990.

El Triomf dell capitalisme xinès

Mao va morir el setembre de 1976. El nou president Hua Guofeng, un oportunista polític, va dur a terme un cop d'estat i van arrestar els líders radicals maoistes (l'anomenada "Banda dels Quatre", encapçalada per Jiang Qing, l'esposa de Mao), amb el suport dels "vells quadres" i l'implícit el suport de Deng Xiaoping. Hua aviat va demostrar ser políticament inútil i el 1979, Deng ja tenia el control efectiu del partit i va començar la "reforma econòmica".

La reforma econòmica inicial realment donà beneficis materials immediats a gairebé totes les capes socials. En les zones rurals, es va aplicar el "sistema de contracte familiar", que de fet privatitzà l'agricultura. A la dècada de 1980, a mesura que l'ús de fertilitzants i pesticides químics va augmentar, i amb l'ajuda de la infraestructura construïda en l'era col.lectiva, la producció agropecuària es va expandir ràpidament. Els ingressos dels camperols també van créixer ràpidament i, de fet, més ràpidament que els ingressos de les llars urbanes en aquest període. Atès que la disponibilitat d'aliments i altres productes agrícoles millorà, la classe obrera urbana també va gaudir d'una ràpida millora del nivell de vida i va començar a tenir accés a diversos béns de consum duradors moderns.

Amb aquestes concessions temporals fetes als treballadors i camperols, Deng Xiaoping i els "reformadors" van ser capaços de consolidar el seu poder polític. A mitjans de la dècada de 1980, els "reformadors" es trobaven amb un ferm control del PCX i de l'estat. Van començar a pressionar per introduir reformes de mercat a les empreses de propietat estatal, la fortalesa de la classe obrera de la Xina urbana. El 1988, la "Llei de l'Empresa", establí que els directius de les empreses estatals tenien la plena autoritat per a dictar-ho tot dins d'una empresa, inclòs el poder d'acomiadar els treballadors. El desenvolupament de les relacions de mercat també proporcionà oportunitats per als sectors de la burocràcia privilegiada per enriquir-se a través de la corrupció i l'especulació. Una nova classe de capitalistes burocràtics sorgí.

La classe obrera urbana era políticament passiva i estava desorientada. Però seguia sent molt poderosa a nivell de fàbrica. Malgrat les disposicions de la Lleid'Empresa de 1988, la facultat d'acomiadar treballadors poques vegades fou exercida pels gestors en la dècada dels 1980s. Al contrari, amb el "bol d'arròs de ferro" intacte, la gestió del sector estatal es va veure obligada a utilitzar generosos incentius materials per motivar als treballadors a augmentar la productivitat. La segona meitat de la dècada de 1980 va veure el ràpid increment dels salaris dels treballadors urbans. Per mantenir la rendibilitat, les empreses estatals van augmentar els seus preus tractant de transferir l'augment dels costos als consumidors, portant a una inflació galopant.

Per satisfer la creixent demanda de béns duradors de consum de les elits urbanes i la classe obrera urbana, les importacions xineses de béns de consum duradors i béns de capital per a invertir en les industries de "substitució d'importacions" van augmentar. A finals dels 1980s, la Xina tenia enormes dèficits comercials. La situació econòmica general no es diferenciava gaire d'Amèrica Llatina o Europa de l'Est en els anys anteriors a la crisi del deute, i s'havia convertit en cada vegada més insostenible.

Tornant a la dècada de 1980, la paraula "intel·lectuals" en general es referia a qualsevol que tenia una educació superior a la Xina, incloent professors universitaris, enginyers, metges, escriptors, artistes, i fins i tot estudiants universitaris, que havien de ser l'emergent classe mitjana urbana de la Xina.

Els intel.lectuals han estat tradicionalment un grup social privilegiat a la Xina. Els seus privilegis materials es van reduir significativament (però no eliminar per complet) en la Xina revolucionària. La majoria dels intel.lectuals xinesos a la dècada de 1980 eren de famílies que eren capitalistes o els propietaris abans de la revolució. El seu ressentiment contra la revolució (especialment la Revolució cultural) era fort i sovint no amagaven el seu menyspreu i odi contra els treballadors i els camperols.

Els 'intel.lectuals' estaven a favor del creixement de les relacions de mercat. Esperaven obtenir majors privilegis materials amb els majors graus de desigualtat social i econòmica. També esperaven que a través d'una major integració en el mercat capitalista mundial, tindrien més oportunitats d'emigrar als estats centrals o d'obtenir majors ingressos treballant per a les empreses transnacionals, de manera que els seus ingressos i el seu nivell de vida podrien acostar-se als seus homòlegs dels estats del centre Cap a finals dels 1980s, molts d'ells clamaven obertament per la privatització a gran escala i el sistema de lliure mercat capitalista.

Si bé els intel·lectuals i les elits governants compartien l'objectiu general de la transició al capitalisme, no hi havia acord sobre com el poder polític i els beneficis econòmics de la transició capitalista havien de repartir-se entre ells. Els intel.lectuals no estaven satisfets amb el fet que la riquesa comencés a concentrar-se en mans dels capitalistes burocràtics i els empresaris privats, no els tocava una part d'aquesta recentment acumulada de riquesa capitalista. Molts d'ells es queixaven que els seus ingressos no creixien més ràpidament que els dels treballadors urbans.

Tots aquests eren darrere la crida dels intel·lectuals per la "llibertat i la democràcia". De fet, els xinesos de classe mitjana urbana estaven demanant una major quota de poder i riquesa a mesura que la Xina marxava cap al capitalisme. Alguns dels intel·lectuals va demanar explícitament "neo-autoritarisme", tenint en Japó, Taiwan, Singapur i Corea del Sud de model, defensant un model capitalista que seria repressiu cap a la classe obrera, però podria assegurar "els drets de propietat" per als capitalistes i "la llibertat civil "per als intel·lectuals.

Al llarg de la dècada de 1980, hi va haver diverses onades de crítiques intel.lectuals contra el PCX (de vegades recolzades per manifestacions d'estudiants universitaris), seguida per moviments oficials contra la “liberalització burgesa". Els intel·lectuals i les elits governants estaven provant les seves forces abans d'un enfrontament dramàtic amb el qual establir els termes sota els quals s'unirien en una ofensiva general contra la classe treballadora urbana.

Una vegada que els privilegiats buròcrates i tecnòcrates van imposar-se i van aconseguir consolidar el seu poder polític, era només qüestió de temps abans que les relacions capitalistes de producció s'establissin com les relacions dominants de producció a la Xina. Amb la desigualtat econòmica i social creixents, era inevitable que els treballadors xinesos fossin cada vegada més aliens i ja no es consideressin a si mateixos com els "amos" de l'Estat i la societat. En aquest cas, l'ús d'incentius materials, es va convertir en l'única tècnica disponible per a les elits governants per extreure plusvàlua dels treballadors sense trencar el pacte social socialista.

No obstant això, amb el pacte social socialista restant intacte, els treballadors urbans tendeixen a tenir un poder "massa" fort de negociació des del punt de vista capitalista. El poder dels treballadors a les fàbriques els va permetre elevar els salaris, soscavant la rendibilitat, així com la competitivitat de la Xina en el mercat mundial. Per a que el capitalisme xinès pugués sobreviure i prosperar, el poder econòmic restant de la classe obrera de la Xina s'havia de trencar. D'altra banda, calia crear una gran força de mà d'obra barata que alhora permetés al capitalisme de la Xina explotar el seu "avantatge comparatiu" per poderi prosperar a través de l'acumulació orientada a l'exportació.

Les elits governants estaven dividides en tres faccions. L'ala dreta (normalment coneguts com "reformistes radicals" en la literatura occidental) era dirigida per Zhao Ziyang, secretari general del partit, així com primer ministre. Aquests "reformadors" en realitat representaven els sectors més corruptes dels capitalistes burocràtics de la Xina. Els seus fills i filles havien acaparat els majors guanys en els primers anys de la transició capitalista de la Xina. Utilitzant les seves influències polítiques i les connexions, es van beneficiar del comerç d'importació-exportació, gestionaren tractes per a les empreses capitalistes estrangers, i establiren llaços amb els conglomerats capitalistes internacionals. Zhao defensava una versió en xinès de la “teràpia de xoc”: la liberalització i privatització a gran d'escala pel dret. El lema era aleshores: "deisem que els preus saltin sobre el riu", que significava l'eliminació immediata de tots els subsidis socials de l'Estat i la liberalització de tots els preus.

L'ala "esquerra" (normalment coneguts com "conservadors" a la literatura occidental), va ser dirigida per Chen Yun, que va créixer en una família de treballadors i era un veterà líder comunista. Chen representava els veterans comunistes del partit que, encara que de cap manera s'oposaven a la direcció general de reformes orientades al capitalisme, no obstant això, mantenien una mica del vell afecte a l'objectiu revolucionari original. Chen va defensar una economia "socialista planificada dels productes bàsics" (com se suposa de "l'economia de mercat"), on l'Estat tindria control els punts clau de decisió. Políticament, Chen va advocar per consignes com ara "[el Partit] ha de basar-se de tot cor en la classe obrera". De fet, Chen defensava un model d'Estat capitalista, que descansés en l'expansió dels mercats nacionals, el que al seu torn, requeria un compromís social entre la classe capitalista i la classe treballadora urbana.

Però el mestre de la política xinesa era Deng Xiaoping. Encara que Deng havia estat oficialment "jubilat", va mantenir la posició crucial de president de la Comissió Militar Central i va comptar amb el suport de la majoria de la burocràcia i l'exèrcit. Deng entengué que el model d'Estat capitalista proposat per Chen era políticament i econòmicament insostenible. Pel tal que la Xina completés la transició capitalista amb èxit i garantir els interessos polítics i econòmics fonamentals de la classe capitalista burocràtica, el poder restant de la classe obrera urbana de la Xina havia de ser esclafat. Per això, les elits governants havien de tenir el suport polític dels intel.lectuals o de la classe mitjana urbana

Malgrat tot, Deng tenia prou experiència política per saber que l'estratègia de Zhao suposava un suïcidi polític. L'aplicació de la teràpia de xoc sense trencar el poder de la classe obrera provocaria immediatament una revolta de la classe treballadora. A més, mentre que una aliança política entre la classe capitalista burocràtica i la classe mitjana urbana era necessària per derrotar a la classe obrera, els intel.lectuals havien de rebre primer una lliçó per a que es conformessin amb només una posició menor en l'aliança política pro-capitalista. En retrospectiva, el pla polític de Deng va funcionar de meravella.

Per sorpresa dels principals intel·lectuals "democràtics", a les protestes estudiantils espontànies a la primavera de 1989 s'hi van unir els treballadors urbans i es va convertir en un moviment social general. La situació finalment es va convertir en un enfrontament polític entre les elits governants i els intel·lectuals "democràtics". Els intel.lectuals, tanmateix, no podien ni volien realment mobilitzar la classe obrera urbana per plantejar una lluita pel poder polític. Però sense la mobilització política de la classe obrera, els intel.lectuals demostraren ser totalment impotents. Molts intel.lectuals i estudiants van aconseguir fugir del país. Van ser els treballadors els que pagaren el preu més alt en termes de sang i presó.

Després d'ensenyar una lliçó als intel·lectuals, les elits governants estaven preparades per a construir una aliança pro-capitalista ells sota el lema de "reforma i obertura". Les elits governants estaven segures que podien comptar amb els intel·lectuals per a proporcionar el suport polític i ideològic necessari per a un atac fornatl total a la classe treballadora urbana. D'altra banda, després de 1989, les elits governants havien trencat la columna vertebral dels intel.lectuals "democràtics" políticament actius . Ja no era possible per als intel·lectuals o de la classe mitjana urbana de capitalitzar el ressentiment de la classe obrera per aconseguir importants concessions de les elits governants.

El gener de 1992, després d'obtenir el suport de l'exèrcit per a la "reforma i obertura", Deng Xiaoping es va embarcar en un viatge de cinc setmanes al sud de la Xina. Deng havia demanat explícitament una transformació en la direcció de l'"economia socialista de mercat", que era, en el context polític xinès, un eufemisme per al capitalisme. El 14 º Congrés del PCX reconegué oficialment la victòria de Deng mitjançant la supressió de la Comissió Consultiva Central presiditda per Chen Yun. El Congrés va confirmar l'objectiu de "economia socialista de mercat" i per primera vegada, es va comprometre a "reformar els drets de propietat", legitimant així la privatització de les empreses de propietat estatal i col·lectiva.

Al llarg de la dècada de 1990, es van privatitzar la majoria de les empreses de propietat estatal i col.lectiva. Desenes de milions de treballadors van ser acomiadats. La classe obrera urbana va ser privada dels seus drets socialistes restants. Per altra banda, el desmantellament de l'economia col·lectiva rural i els serveis públics bàsics van obligar a centenars de milions de camperols a marxar a les ciutats per convertir-se en "treballadors migrants". Una enorme força mà d'obra barata s'havia creat, per treballar per a les empreses transnacionals i els capitalistes xinesos amb el salari més baix possible i en les condicions més degradants

Les entrades massives de capital estranger van contribuir a un enorme auge de les exportacions. L'economia capitalista de la Xina estava perparada per pujar a l'escena mundial.

lL Revolució xinesa va ser un dels grans esdeveniments històrics en el segle XX. No només va canviar fonamentalment el curs històric de la Xina moderna, sinó que també fou una de les contribucions més importants a la lluita dels moviments antisistèmics de tot el món en la segona meitat del segle XX. Durant prop d'un quart de segle, els treballadors i camperols xinesos aconseguiren avanços sense precedents en el nivell de vida material i gaudiren d'un estatus polític i social sense precedents pels seus homòlegs en la majoria dels estats en el sistema món. Amb el lideratge de Mao Zedong i els elements revolucionaris del PCX, el poble treballador xinès va fer un esforç gloriós per combatre els "seguidors del camí capitalista que tenen l'autoritat en el partit", per defensar els èxits de la revolució socialista. Si bé aquest intent va fracassar, els treballadors xinesos han après de les experiències i ensenyaments, i, sens dubte han de beneficiar-se d'aquestes experiències i lliçons en la seva lluita revolucionària futura.

La crisi del capitalisme global

Com tots els altres sistemes socials, l'existència i el funcionament del capitalisme depèn de certes condicions històriques. A mesura que les condicions històriques subjacents, inevitablement, tendeixen a canviar, és inevitable que, a partir de cert punt, les condicions subjacents hauran canviat tant que el capitalisme ja no serà històricament viable. Com ha afirmat Immanuel Wallerstein (1998), el principal teòric del sistema món, després de segles d'acumulació incessant, les contradiccions subjacents econòmiques, polítiques i ecològiques han crescut fins al punt que ja no poden ser resoltes en el marc històric del capitalisme. Capitalisme ha entrat ja en la seva crisi estructural i és poc probable que sobrevisqui a mitjans de segle XXI.

El futur de la humanitat depèn de la lluita de classes global, que determinarà quin sistema social o quins sistemes sorgiran i prevaldran després de la desaparició del sistema actual. La tasca històrica dels oprimits i dels explotats del món és aprofitar aquesta oportunitat històrica i construir una nova societat basada en la democràcia, l'igualitarisme i la sostenibilitat ecològica. L'autor confia que la classe obrera de la Xina s'unirà als oprimits i els explotats de tot el món en la lluita revolucionària global que vindrà i conformarà la història del món del segle XXI.

Notes

• 1. Les dades de la comparació internacional del PIB de 1820 a 2000 són de Angus Maddison (2003).
• 2. Les diferències entre les taxes de creixement de Maddison’s i les oficials xineses es deuen sobretot als diferents pesos assignats a l'agricultura i la indústria. Maddison assignà un major pes a l'agricultura, de manera que obtingué menors estimacions de creixement.

Referències

· Ball, Joseph (2006): “Did Mao Really Kill Millions in the Great Leap Forward?” (http://monthlyreview. org/0906ball.htm).

· Hinton, William (2006): Through a Glass Darkly: US Views of the Chinese Revolution (New York: Monthly Review Press).

· Maddison, Angus (2003): The World Economy: Historical Statistics (Paris: OECD).

· Mao Tse-tung (1979): A Critique of Soviet Economics (New York: Monthly Review Press).

· Mao Zedong (undated): “Mao Zhuxi Guanyu Wuchanjieji Wenhua Geming de Zhongyao Zhishi” (Important Propositions of Chairman Mao on the Proletarian Cultural Revolution) (http://www.gongnong.org/ jnmzd/jmmao0212070015.htm ).

· Meisner, Maurice (2003): Mao’s China and After: A History of the People’s Republic (New York: The Free Press).

· Navarro, Vicenç (1993): “Has Socialism Failed? An Analysis of Health Indicators of Capitalism and Socialism”, Science & Society, 57(1): 6-30.

· Sen, Amartya (1999): Commodities and Capabilities (Oxford: Oxford University Press).

· State Statistical Bureau of China (1985): Statistical Yearbook of China 1984 (Hong Kong: Economic Information & Agency).

· Wallerstein, Immanuel (1998): Utopistics, or Historical Choices of the Twenty-First Century (New York: The New Press).

· World Bank (2006): World Development Indicators Online (http://devdata.worldbank.org/dataonline).

· Zhang Hongzhi (undated): “Huan Qingbai yu Mao Zedong Ba Zhenshi de Lishi Gaosu Renmin” (Return Innocence to Mao Zedong – Tell the True History to the People) (http://economy.guoxue.com/article.php/7223 ). 

*Minqi Li és Professor del departament d'economia a la Universitat d'Utah Salt Lake City, EUA. Especialitzat en Economia política, Sistemes globals i Economia de la Xina.

Començà estudiant al departament de Management Econòmic de la Universitat de Beijing, on s'ensenyaven les teories neoliberals dominants de l'escola de Chicago, i prengué part en les mobilitzacions estudiantils de finals dels 80, essent arrestat i presoner politic entre 1990 i 1992. Després d'estudiar l'economia i desenvolupament social i la transició xinesa al capitalisme, féu un canvi radical cap a posicions crítiques completament oposades, des de la perspectiva de les teories marxistes i del sistema-món. És una de les veus de la nova esquerra xinesa.

Ha publicat obres com "The Rise of China and the Demise of the Capitalist World-Economy" (Pluto Press, November 2008), "After Neoliberalism: Empire, Social Democracy, or Socialism?" (2004), "Limits of growth. Capitalism with zero profit rate?" (veure conferències) o "Capitalist Development and Class Struggle in China" (1996). 

Aquest assaig va ser publicat a Economic & Political Weekly el 27 de desembre de 2008 . Traduït al català per La Fàbrica (http://www.fabrica.cat).