Noam Chomsky

L'autor analitza els esdeveniments d'aquest passat mes de juny, observant les recents eleccions al Líban i a Iran, a més dels esdeveniments succeïts a Israel i el cop a Hondures, i para atenció en les reaccions i el discurs que han generat a Occident. 

Juny de 2009 ha estat marcat per diversos esdeveniments significatius, incloent-hi dues eleccions a l'Orient Mitjà: al Líban, i a l'Iran. Els esdeveniments són significatius, i les reaccions a ells, altament instructives. 

Les eleccions al Líban es rebien amb l'eufòria. El columnista de New York Times Thomas Friedman es vantava que és "un boig de les eleccions lliures i netes", i així "el meu cor s'alegra de veure" què passava a Líban en una elecció que "era en efecte lliure i neta no com la pretesa elecció que estem a punt de veure Iran, on només els candidats aprovats pel Líder Suprem poden participar. No, al Líban eren autèntiques, i els resultats eren fascinants: El president Barack Obama derrotava el President Mahmoud Ahmadinejad de l'Iran." Crucialment, "una majoria sòlida completament libanesa -musulmans, cristians i drusos votaren pel moviment 14 de març, la coalició de Saad Hariri", el candidat al qual es donava suport des dels EUA, i fill de l'ex-primer ministre assassinat Rafik Hariri, de manera que "en la mesura que el resultat que sortí d'aquesta elecció donava l'autoritat moral d'encapçalar el pròxim govern, va ser la coalició que vol el Líban dirigit per i per als libanesos -- no per a l'Iran, no per a Síria i no per lluitar contra Israel." Hem de donar crèdit a qui toca per aquest triomf d'eleccions lliures (i de Washington): "Sense la ferma posició de George Bush davant els sirians el 2005 -forçant-los a marxar fora del Líban després de l'assassinat Hariri- aquesta elecció lliure no hauria passat. El senyor Bush ajudà crear l'espai. El poder importa. El senyor Obama ajudà a agitar l'esperança. Les paraules també importen."  

Dos dies després les visions de Friedman eren repetides per Eliott Abrams, un membre superior al Consell de Relacions Exterior, anteriorment un alt funcionari de les administracions Reagan i Bush . Sota el títol "el Triomf del Líban, la paròdia de l'Iran," Abrams comparava aquestes "idèntiques proves dels esforços (dels EUA) per estendre democràcia en el món musulmà." La lliçó és clara: "El que els Estats Units haurien d'estar promovent no són eleccions, sinó eleccions lliures, i la votació al Líban passava qualsevol prova realista. ... la majoria de libanesos ha rebutjat l'afirmació que Hezbollah no és un grup terrorista sinó una 'resistència nacional'... Els libanesos tenien una possibilitat de votar contra Hezbollah, i van aprofitar l'oportunitat." 

Les reaccions eren similars en tots els grans mitjans. Hi ha, tanmateix, algunes falles en aquest discurs.  

La més destacable, de la qual aparentment no s'ha informat als EUA, és el vot real. El moviment 8 de març, la coalició basada en Hezbollah,  vencia de manera fàcil, per aproximadament la mateixa xifra que Obama contra McCain el novembre de 2008, aproximadament un 54% del vot popular, segons les xifres del Ministeri d'Interior. Per tant segons l'argument d'Abrams-Friedman, hauríem d'estar lamentant la victòria d'Ahmadinejad contra el President Obama, i l'"autoritat moral" guanyada per Hezbollah, i com "la majoria de libanesos... aprofitaven l'oportunitat" de rebutjar les acusacions que Abrams repeteix de la propaganda de Washington.  

Com altres, el Friedman i Abrams s'estaven referint a representants al Parlament. Aquests números s'esbiaixen pel sistema de votació confessional, que redueix bruscament  els escons concedits a la més gran de les confessions, els xiïtes, que donen de manera aclaparadora suport a Hezbollah i al seu aliat Amal. Però com els analistes seriosos han assenyalat, les regles d'arrel confessional soscaven les "eleccions lliures i justes" de formes encara més significatives que aquesta. Assaf Kfoury observa que no deixen espai per a partits no sectaris i alcen una barrera a introduir polítiques socioeconòmiques i altres afers reals al sistema electoral. També obren la porta a la "interferència externa massiva", assistència de votants baixa, i aparells "de vot i compra de vot", tots els trets de l'elecció de juny, fins i tot més en anteriors eleccions. Així a Beirut, on viu més que la meitat de la població, menys d'un quart de votants elegibles podrien votar sense retornar als seus districtes sovint remots d'origen. L'efecte és que els treballadors emigrants i les classes més pobres són privades eficaçment del dret de vot en "una forma d'extrema manipulació dels districtes electorals, a l'estil libanès", afavorint les classes privilegiades i Pro-occidentals. 

A l'Iran, als resultats electorals emesos pel Ministeri d'Interior els faltava la credibilitat tant per la manera en la qual eren fets públics com per les xifres mateixes. Hi hagué tot seguit una protesta popular enorme, brutalment suprimida per les forces armades dels clergues que governen. Potser Ahmadinejad podria haver guanyat una majoria si s'haguessin comptat netament els vots, però sembla que els governants no estaven disposats a córrer aquest risc. Des dels carrers, el corresponsal Reese Erlich, que ha tingut considerable experiència amb revoltes populars i repressió amarga en dominis dels EUA, escrigué que "es tracta un moviment de massa iranià genuí constituït per estudiants, treballadors, dones, i gent de classe mitjana" -- i possiblement molta de la població rural. Eric Hooglund, un acadèmic  respectat que ha estudiat l'Iran rural intensivament, desestima especulacions estàndards sobre un suport rural per a Ahmadinejad, descrivint suport "aclaparador" a Mousavi en regions que ha estudiat, i indignació sobre allò què la gran majoria allà considera com una elecció robada.  

És molt poc probable que la protesta danyi el règim clerical-militar a curt termini, però com Elrich observa, està "mostrant les llavors de futures lluites". 

Com al Líban, el sistema electoral mateix viola drets bàsics. Els candidats han de ser aprovats pels mandataris religiosos, que poden barrar el pas a polítiques que desaprovin, i ho fan. I encara que la repressió no sigui tant violenta com en les dictadures recolzades pels EUA a la regió, és prou destacada, i el juny de 2009, ben visible. 

Hom podria dir que la "democràcia guiada" iraniana té analogies estructurals amb els EUA, on les eleccions són àmpliament comprades, i alguns candidats i programes són efectivament "vetats" per concentracions de capital. Una il·lustració notòria d'això s'està representant ara mateix. És difícilment discutible que el desastrós sistema de salut dels EUA és una gran prioritat per al públic, que, durant molts anys, s'ha mostrat favorable a un sistema sanitari nacional, una opció que ha estat exclosa de l'agenda pel poder privat. En un viratge limitat cap al desig popular, el Congrés està debatent si permetre a l'opció pública competir amb les asseguradores, una proposta amb un suport popular aclaparador. L'oposició, que es veu a  si mateixa com a defensora del lliure mercat, afirma que la proposta seria injusta per al sector privat, que no podria competir amb un sistema públic més eficient. 

Encara que una mica estrany, l'argument és plausible. Com l'economista Dean Baker assenyala, "Sabem que les asseguradores privades no podrien competir perquè ja teníem aquesta experiència amb el programa Medicare. Quan les asseguradores privades havien de competir en un terreny de joc igualat amb el pla de direcció pública tradicional eren pràcticament tretes del mercat." L'estalvi d'un programa governamental seria fins i tot més gran si, com en altres països, al govern se li permetés negociar preus amb corporacions farmacèutiques, una opció a la qual dóna suport un 85% de la població però tampoc no és a l'agenda. "Llevat que el Congrés creï un pla públic seriós", Baker escriu, els americans "poden esperar ser colpejats amb l'augment d'impostos més gran en la història del món - i tot aniria a parar les butxaques de la indústria d'assistència sanitària." Allò és un resultat probable, una vegada més, en la fórmula americana de "democràcia guiada." I no és ni molt menys l'únic exemple. 

Mentre que els nostres pensaments miren a les eleccions, no hauríem d'oblidar una recent elecció autènticament "lliure i justa" a la regió d'Orient Mitjà, a Palestina el gener de 2006, a la qual els EUA i els seus aliats immediatament respongueren amb un dur càstig per a la població que votava "per la via equivocada." Els pretexts donats eren irrisoris, i la resposta amb prou feines causà una remor en l'allau de comentaris sobre "els nobles esforços de Washington per estendre la democràcia al món musulmà", una proesa que mostra subordinació impressionant a l'autoritat.

No menys impressionant és la disponibilitat d'acceptar que Israel té dret d'imposar un dur i destructiu setge a Gaza, i atacar-la amb la violència despietada que utilitza amb el suport de recursos materials, equipaments i diplomàtic dels EUA, durant l'hivern. Naturalment hi ha un pretext: "el dret a l'autodefensa." El pretext ha estat gairebé universalment acceptat a Occident, encara que les accions israelianes es condemnen a vegades com "desproporcionades." La reacció és remarcable, perquè el pretext col·lapsa a primera vista. El tema és el dret A USAR LA FORÇA en defensa pròpia, i un estat té dret només a això si ha esgotat el recurs pacífic. En aquest cas, Israel s'ha negat simplement a utilitzar el recurs pacífic que tenen immediatament disponible. S'ha parlat suficientment de tot d'això en qualsevol altre lloc, i hauria de ser innecessari ressenyar els fets una vegada més.

Una vegada més comptant amb la impunitat que rep com a client dels EUA, Israel va dur el mes de juny de 2009 a un tancament reforçant el setge amb un acte de segrest descarat. El 30 de juny, l'armada israeliana segrestava el vaixell de moviment Gaza Lliure "Spirit of Humanity" -en aigües internacionals, segons explicaren els tripulants- i el va dur per la força al port israelià d'Ashdod. El vaixell havia sortit de Xipre, on s'inspeccionava la càrrega: constava de medicines, subministraments de reconstrucció, i joguines. Els treballadors de drets humans a bord incloïen la premi Nobel Mairead Maguire i l'excongressista americana Cynthia McKinney, a qui s'enviava a la presó Ramleh a Israel -aparentment sense una paraula de queixa de l'administració Obama. El crim israelià amb prou feines provocà un badall -amb certa justícia, un podria argumentar, ja que Israel ha estat segrestant vaixells que viatgen entre Xipre i Líban durant dècades, segrestant i a vegades matant passatgers o enviant-los a presons israelianes sense càrrecs on s'uneixen a milers d'altres, en alguns casos considerats durant molts anys com ostatges. Així que per què fins i tot molestar-se per comunicar aquesta última atrocitat d'un estat canalla i el seu patró, per a qui la llei és un tema per als discursos del 4 de juliol i una arma contra els enemics?

El segrest d''Israel és un delicte molt més extrem que res del que hagin fet somalis abocats a la pirateria per la pobresa i la desesperació, i destrucció dels seus bancs de pesca pel robatori i abocament de residus tòxics -per no parlar de la destrucció de la seva economia per una operació 'contraterrorista' de Bush que va ser declarada fraudulenta, i una invasió etiòpica amb suport dels EUA. El segrest israelià viola també la Convenció Internacional de març de 1988 sobre seguretat de navegació marítima de la qual els EUA són part, i per tant estan obligats per la Convenció per ajudar a fer-la complir. Israel, tanmateix, no n'és part -naturalment, que de cap manera no mitiga el delicte o l'obligació de fer complir la Convenció contra els que la violen. La negativa d'Israel d'unir-s'hi és especialment interessant, ja que la Convenció estava inspirada parcialment pel segrest de l'Achille Lauro el 1985. Aquest delicte figura en un lloc elevat en la llista d'Israel i Occident d'atrocitats terroristes -a diferència del bombardeig recolzat pels EUA d'Israel a Tunis una setmana més abans, matant 75 persones, com és usual sense pretext creïble, però una altra vegada tolerat sota la garantia d'impunitat per als EUA i els seus clients.

Possiblement Israel decidí no unir-se a la Convenció a causa de la seva pràctica regular de segrest de vaixells en aigües internacionals en aquella època. També val la pena investigar en connexió amb el segrest de juny de 2009, el fet que des de 2000, després de la descoberta de reserves aparentment substancials de gas natural a les aigües jurisdiccionals de Gaza per British Gas, Israel ha estat constantment obligant a romandre a terra barques de pesca de Gaza, sovint violentament, arruïnant una indústria vital a la supervivència de Gaza. Alhora, Israel ha establert negociacions amb BG per obtenir gas d'aquestes fonts, robant així els recursos escassos de la població que està aixafant despietadament.

L'hemisferi occidental també presenciava un delicte relacionat amb les eleccions a final de mes. Un cop militar a Hondures destituïa el President Manuel Zelaya i l'expulsava a Costa Rica. Com ha observat l'economista Mark Weisbrot, un analista experimentat d'afers llatinoamericans, l'estructura social del cop és "una història recurrent a Amèrica Llatina", tombant "un president reformador a qui donen suport els sindicats i les organitzacions socials en contra una mafiosa elit política corrupta, muntada en la droga, que està acostumada a triar no només la Cort Suprema i el Congrés, sinó també el president."

Els comentaristes dels grans mitjans descrigueren el cop com un desafortunat retorn als mals dies de fa dècades. Però això és erroni. Aquest és el tercer cop militar en la darrera dècada, ajustant-se tots a la "història recurrent." Al primer, a Veneçuela el 2002, li donava suport l'administració Bush, tanmateix, abandonat després de dura condemna llatinoamericana i la restauració del govern elegit per una revolta popular. El segon, a Haití el 2004, era fet pels torturadors tradicionals d'Haití, França i els EUA. Feia desaparèixer el President elegit, Jean-Bertrand Aristide, a Àfrica Central i el deixava a una distància segura d'Haití per a l'amo de l'hemisferi.

Allò de nou en el cop d'Hondures és que els EUA no li han donat suport. Més aviat, els EUA s'uniren a l'Organització d'Estats Americans oposant-se al cop, tanmateix amb una condemna més reservada que altres, i amb cap mena d'acció, a diferència dels estats veïns i molts de la resta de l'Amèrica Llatina. Han estat els únics de la regió, els EUA, que no han retirat el seu ambaixador, com feren l'estat francès, l'espanyol i Itàlia junt amb estats llatinoamericans.

S'ha informat que Washington tenia informació d'avenç sobre un possible cop, i intentà evitar-lo. Supera la imaginació que Washington no tenia coneixement proper de què s'estava covant a Hondures, que és altament dependent d'ajut dels EUA, i els militars del qual estan armats, entrenats, i assessorats per Washington. Les relacions militars han estat especialment estretes des dels anys 1980, quan Hondures era la base per a la guerra terrorista de Reagan contra Nicaragua.

Si això es desenvoluparà com un altre capítol de la "història recurrent" queda per veure, i no dependrà en cap mesura de reaccions dins dels Estats Units.

Article publicat el 9 de juliol de 2009. Chomsky.info. Traduït per La Fàbrica .