Ferran Navarro i Soriano

Alguns volen canvis per a que res no canvies. I si no els funciona el canvi, sempre tindran els botxins un Borbó, un franco, un Garzón, ... per implantar les seues tesis que es resumeixen en un mot: POR. La por a la paraula, la por a l'expressió, la por a la llibertat, la por a l'evolució, la por... sempre amb la por com a constant garant dels seus interessos.

El 25 d'abril de 2009, cal aplegar totes les reivindicacions, sense complexos, sense pors, cal recordar els companys caiguts no sols a Almansa aquell any de trista memòria, si no recordar també les companyes caigudes a cada poble, el degoteig constant dels companys que cauen pel camí, dels que entren en presó, de les companyes acomiadades de les seues feines. Cal recordar cada paraula no escrita per prohibició o per "justo derecho de conquista", l'emigrant que vingué enganyant a la recerca d'una altra vida i es troba un pont del riu Túria com a únic sostre. Cal, Però, també recordar l'emigrant manxec que fou forçat a ocupar el nostre territori amb el múltiple propòsit de la despersonalització catalana a casa nostra. I els afusellats a Paterna, i els soterrats a les foses comunes més grans d'Europa del cementeri de València.

Dir-los-en, tots junts, que qui il·legalitza un partit que va lluitar al seu costat es diu traïdor, que qui envia tropes a matar gent civil es diu assassí, que qui tanca un mitjà de comunicació es diu manipulador, que qui només mira pels interessos d'uns pocs es diu feixista, que qui assassina dones embarassades i als seus fetus, no poden anar per la vida reclamant-la en nom de res ni de ningú, que... I ha tantes coses a dir-los!

I cal recordar, homenatjar, ... per recordar-los als opressors bancaris i nacionals, que tots plegats som el Guillem Agulló, el Martí Marco, el Toni Villaescusa,... Però també el Roger de Flor, el Tio Pep de l'Horta, el Carrasclet, el Basset, el David de Vilafranca, el Tomàs Sayes,.......

El 25 d'abril de 2009, com en anys anteriors, (no se si cal més o menys que altres anys), estaré de nou a València. Reconec que amb certa por, però amb el pes de milers i melers de companyes i companys (presents o absents) i a la ciutat més catalana de totes.

Visca València i Visca Catalunya!