Amb un títol tant atractiu com cridaner, i fins a cert punt pretenciós, es va dur a terme el dimarts 13 de març la xerrada “la tercera onada de l’ecologisme” que va intentar analitzar els actuals canvis en el si del pensament i moviment ecologistes. La xerrada, organitzada per CEPA-Ecologistes de Catalunya, va anar a càrrec del professor de la UAB Joan Martínez Alier

 

El ponent va començar emmarcant el que considera que és la ‘tercera onada’ de l’ecologisme, que s’estaria produïnt actualment, en un context de certa revifalla del moviment ecologista. Joan Martínez Alier considera que s’està qüestionant els eixos i principis generals que han guiat la lluita ecologista fins a l’actualitat, i que aquests es trobarien en procés de readaptació. El procés de readaptació es produeix, segons el professor de la UAB, després d’una progressiva fagocitació i perversió d’aquests per part dels poders polítics i econòmics, una tergiversació que es fa evident quan se sent parlar de termes com ‘sostenibilitat’ (‘creixement sostenible’, etc), ‘vahícle respectuós amb el medi’... aplicats de forma generalitzada en diversos àmbits econòmics.

 

Al llarg de la xerrada es va poder sentir com des de la dècada dels seixanta fins a l’actualitat l’ecologisme ha anat evolucionant i assumint nous plantejaments i aprofundint en els vells, des de posicions que es podrien considerar de purament ‘conservacionistes’ a l’inici, passant pels debats sobre la desmaterialitazació i els problemes generats pel creixement i el productivisme, fins a l‘actualitat, moment en que sembla que s’ha assumit àmpliament la realitat del canvi climàtic i hi ha una extensió planetària de lluites i guerres causades per la lluita pels recursos naturals.

 

La primera onada de l’ecologisme la situà en el que és el naixement pròpiament de l’ecologisme com a moviment social, a partir dels anys seixanta del segle XX. Aquesta data el ponent la fixa malgrat considerar que hi ha precedents de posicions ecologistes en científics i lluites precedents (sobretot davant els processos d’industrialització, notòriament a l’Anglaterra dels S. XVIII i XIX).

 

Als anys seixanta es tracta d’una lluita, d’un moviment mogut per la conservació de la natura, al voltant de la protecció de les espècies, paradigmàticament representat per Rachel Carson, i el seu treball “Silent Spring”. En aquest llibre l’autora que denuncia la mort d’ocells per culpa de l’aplicació de DDT en l’agricultura i altres camps. Són els anys del creixement del Sierra Club i el WWF entre d’altres.

 

És en aquesta època en que també es qüestionen les tecnologies (Barry Commoner, Jacques Ellul, etc) i sorgeix el moviment anti-nuclear. Als Països Catalans s’edita “Natura, ús i abús”, per part de professors i científics influïts per les idees d’en Margalef. Martínez Alier planteja, però, que en el fons el moviment anti-nuclear, malgrat notoris esforços i batalles guanyades, va fracassar ja que no va poder aturar el que era el fonament de la seva lluita, la construcció de centrals nuclears a casa nostra (Ascó, Vendellós, Cofrents...).

 

La segona onada es caracteritza pel qüestionament del creixement econòmic, prenent com a base la crítica a la intensitat material i la toxicitat generada per l’activitat econòmica. Molt paradoxalment, el 1987 es redacta l’anomenat ‘informe Brundtland’ que bàsicament planteja, des del keynesianisme i la socialdemocràcia escandinava, la possibilitat que l’economia pugui créixer sense perjudicar el medi. De fet, la idea-força subjacent és la del ‘creixement sostenible’. Per contra, grups influïts per l’obra de Georgescu Roegen i Daly hi contraposen l’economia ecològica, en que es planteja que el creixement és perjudicial per al medi. De fet, consideren que el concepte ‘creixement sostenible’ és anti-ecològic. És l’època en que Óscar Carpintero planteja indicadors físics per tal de poder mesurar l’impacte de l’activitat econòmica.

 

Tot plegat genera un gran debat, sobre si es possible un creixement econòmic que respecti la natura i la vida al planeta, debat que es planteja tant en termes relatius (‘desmaterialització d’acord amb el PIB’) o absoluts. El debat també es planteja en termes de consum energètic, en termes realitius (‘cal reduir l’energia consumida en la producció de cada producte’) i absoluts (‘s’ha de reduir el consum energètic mundial’). És en aquest debat que els Verds alemanys fan circular la famosa frase de ‘el PIB és Scheisse (merda)’.

 

Als Països Catalans això es tradueix en la redacció a mitjan vuitanta dels primers Plans de residus al Principat i l’aparició de conflictes socials d’arrel inicialment ‘NIMBY’ (Not in my backyard), l’aparició dels plantejaments des de l’ecologisme industrial (considerant fluxos de material...).

 

D’altra banda, des de principis dels anys ’80 els verds alemanys experimenten l’entrada en les institucions de la mà d’un progressiu creixement electoral, seguit però d’una domesticació ràpida a partir d’aleshores. Influït pel fenomen del partit ‘Die Grüne’, i a l’estela del fenòmen nord- i centre-europeu, durant els anys ’90 als Països Catalans hi ha l’ecolosió dels partits anomenats ‘verds’. Enmig de lluites molt dures, el fenomen en el territori català no dóna lloc a l’aparició de partits verds amb força institucional i electoral sinó que desemboca en l’absorció per part de les restes de l’Eurocomunisme, ICV-EU fonamentalment, en forma de marques electorals.

 

Ja en la 3a Onada, a la fi dels anys noranta és el moment en que es planteja si es pot ‘posar preu a l’ecologia’, pagant per la depuració de les aigües, descontaminació de sòls, crèdits d’emissió de gasos d’efecte hivernacle... Són els plantejaments de Merck i la ‘monetarització dels serveis de la Natura’, el ‘capitalisme verd’. Es defineix aleshores la possibilitat que les empreses contraguin contractes per la compensació de les seves activitats a través de projectes mediambientals, col·laboració amb universitats... La idea seria que el ‘mercat’ es pot preocupar també pel medi ambient. La resposta a aquest plantejament prové dels qui plantegen la necessitat que sigui la gent que viu al territori qui tingui els recursos i mitjans per a mantenir l’entorn.

 

Alhora, actualment la situació mundial es caracteritza per l’existència de diversos conflictes territorials en marxa, que als Països Catalans es tradueixen en diversos conflictes ambientals tals com l’oposició a la MAT, el TAV... Contemporàniament en el territori català hem viscut conflictes com l’intent d’ENRON d’instal·lar una central a Tivissa, la importació d’energia des de l’Estat francès, la instal·lació de molins de vent, els cementiris nuclears, l’extracció de l’aigua de l’Ebre o més recentment els conflictes generats per la instal·lació d’Ecoparcs.

 

Aquesta ‘3a Onada’ es tractaria, doncs, d’una revifalla que té com a rerefons els debats i qüestionament de certes tecnologies i la lluita per la justícia social en tots aquests conflictes ambientals. S’origina així la idea de la necessitat del ‘decreixement’ ecològic i socialment sostenible, vinculat tot plegat en els països enriquits (“1r Món”) a la necessitat d’alliberar temps de treball per a l’oci i la formació, etc. D’aquí també sorgeix el plantejament de la necessitat de compensar els països empobrits des de les metropolis i els països enriquits (Deute ecològic).

 

Tanmateix, cal pensar, diu en Martínez Alier, que malauradament els nous conceptes i plantejaments es pervertiran o patiran atacs per tal de ser pervertits, sobretot des del poder polític i ecomòmic hegemònic.

 

La tercera onada, al cap i a la fi, segons Alier, parteix d’una sèrie d’identitats en el discurs ecologista: partir de la convicció que el concepte de ‘desmaterialització’ de l’economia ha fracassat com ho demostra el fet que cada cop es generen majors conflictes per l’apropiació dels recursos naturals en països empobrits per part d’empreses multinacionals, l’existència de moviments per la justícia social al llarg del planeta vinculades a la lluita per la preservació del medi i el dret a l’autogestió dels propis recursos per part dels pobles, la certesa de l’existència del canvi climàtic (des de la fi de l’any 1996 es considera que entre la comunitat científica i la societat en general hi ha un reconeixement ampli de l’existència del canvi climàtic), i el consens al voltant de la teoria del decreixement (Serge Latouche, entre d’altres).

 

En resum, la xerrada va constituir una interessant anàlisi del pensament ecologista, per bé que s’hi va trobar a faltar una cert fonament teòric a l’aproximació feta. El repàs històric realitzat, en conclusió, va oferir l’aparició del fenomen de l’ecologisme exclusivament des de la perspectiva d’una reacció davant els impactes de la industrialització, però deixant de banda -conscientment per diferents comentaris ralitzats pel ponent- les importants aportacions fetes des del marxisme i de de bona part de la resta del pensament anticapitalista, és a dir, analitzar la depredació dels rescursos naturals, i en darrer terme, la vida damunt del planeta com quelcom amenaçat per un sistema que cerca el màxim benefici a costa de la mercantilització de tot el que hi ha en aquest. Només així es pot apuntar cap als futurs atacs i salts qualitatius depredadors que es produiran.