Jordi Martí Font

"Aquestes minories havien estat desautoritzades, per dretes i esquerres, en funció de criteris ideològics consensuats pel mite del creixement, com a "contraris al progrés". A patir d'aquell moment, un cop articulada l'arquitectura político-jurídica institucional, els opositors minoritaris passarien a ser sospitosos de la democràcia, per pretendre'n vulnerar les seves lleis".

Aquest fragment podria servir per entendre l'esperit de la història que explica "La primera dècada de lluita 'La primera dècada de lluita antinuclear a Catalunya (1970-1980)', del periodista i lluitador antinuclear Xavier Garcia, obra guanyadora del Premi Jaume Ardèvol dels Jocs Florals de Torroja del Priorat. L'acabo de llegir i tinc la impressió que, un cop més, el Xavier ha escrit un llibre que no arribarà als que jo crec que són els seus lectors potencials. Potencials perquè en els seus escrits hi descriuen el mateix, perquè en els seus textos coincideixen en la intenció i l'esperit.Parlo dels moviments socials de Sants, de Gràcia, de Sabadell, de Lleida... que quan busquen referents anteriors recorren només al que va passar en aquests anys (dels setanta als vuitanta) a Barcelona i voltants.

La lluita que Xavier Garcia recorda i de la qual ens dóna mil i una dades, mil i una vivències -no obstant, ell en va ser també protagonista (represaliat!)- és la mateixa que les dones i els homes que des d'aquesta nebulosa que són els moviments socials anticapitalistes portem a terme ara mateix, lluny de la tutela de partits, sindicats jeràrquics i qualsevol altre tipus d'organització que sigui fàcil de comprar.

El llibre, publicat per l'Arxiu Comarcal del Priorat -que cal dir depassada que està fent una tasca impressionant d'edició de llibres prioratins i més generals com aquest mateix- i els Jocs Florals de Torroja, és un intent reeixit d'historiar uns fets que suposen una de les lluites social més dures,complexes i alhora generals de les que s'han desenvolupat als Països Catalans en les darreres dècades. El to que pren Garcia barreja el subjectivisme necessari de les dades i la presa de partit, un partit que el periodista va prendre de primera hora per la terra, per la gent i contra el poder econòmic que no s'aturava davant de res ni de ningú i que encara continua igual.

El llibre està estructurat en tres parts i 12 annexos. La primera part(‘El context general d'una imposició') ens narra l'astorament d'una societat rural davant d'unes centrals nuclears que se'ls van anunciar com una fàbrica de xocolata que farien el terme municipal, els primers opositors i les trifulques diverses que el poder econòmic de les elèctriques estén per unes terres pobres de solemnitat per comprar voluntats i assegurar-se a partida. Resulta interessant de llegir el subcapítol dedicat a les relacions del moviment amb els partits i com aquests (estic parlant dels suposadament d'esquerres, PSOE i PSUC) acaben apostant per la mobilització sense massa convenciment; o la part en què l'autor ens informa dels noms que van fer possible la nuclearització del territori i l'espoli de l'aigua entre els quals no podem oblidar ni obviar els del banquer March, Pere Duran Farell, Ferrer i Salat o el mateix Jordi Pujol,bones persones i respectables entre les bones persones i les respectables.

La segona part acabarà el 1980, concretament el 18 de gener de 1980,amb l'arribada del primer carregament d'urani a Ascó, enmig de la celebració Sant Antoni de la localitat. És el mateix any de l'arribada de la Marxa Antinuclear de Catalunya al municipi, que intentava emular la unió de lluites socials que quatre anys abans havia representat la Marxa de la Llibertat. Un espai important d'aquesta segona part és ocupat per l'entesa entre el moviment social i els científics, els professors universitaris i els periodistes que doten de teoria i de presència pública, fins que són censurats, el moviment,alhora que el distanciament del poder polític i econòmic esdevé cada cop més important.

El tercer capítol (‘Testimonis, presències i fidelitats' o ‘Breu diccionari de resistents') inclou breus ressenyes biogràfiques de les persones més destacades de tot el moviment antinuclear amb un interès especial i lògic pels periodistes que com ell van posar-se al costat del poble en una lluita tan transcendental com aquesta i que només es va perdre en part. Són molts noms entre els quals en vull destacar dos: Joan Carranza, alcalde antinuclear d'Ascó mort a l'exili de Santa Coloma de Farners; i Miquel Redorat, capellà d'Ascó i membre de la Defensa Popular del municipi, incansable activista antinuclear,difamat pels esbirros de Fecsa que no van estalviar-se acusar-lo de tot els mal haguts i per haver perquè es va enfrontar durant deu anys seguits sense pausa a una de les bèsties més actives de la plaga capitalista: l'energètica.

L'apartat dels annexos representa, també, un motiu de joia per als qui fa temps que volíem llegir de primera mà manifestos, textos i opinions del moment expressades en veu alta sobre el conflicte en qüestió. S'hi inclouen molt diversos textos però jo en destacaria dos: d'una banda el text "1 any de lluita contra les centrals nuclears a les comarques de l'Ebre" que va redactar el mateix Xavier Garcia el 1975 i que llegit ara aclarirà a qui encara no ho tingui clar què va passar en aquesta lluita i quines postures hi havia, inclòs el difícil partit que alguns van prendre; i el "Via Crucis de la Ribera d'Ebre", el text que Redorat va escriure i va organitzar a l'interior de l'església d'Ascó el  d'agost de 1976 en record de les víctimes d'Hiroshima.

El llibre inclou també imatges d'arxiu entre les que vull destacar-ne només una del de Santiago Vilanova. S'hi veu el desplegament policial (format per Guardia Civil, Exèrcit i policia privada) davant de la tanca de la central d'Ascó, l'agost de 1980. Els policies o militars no van vestits d'antidisturbis com semblaria lògic. Es troben en situació de descans i porten armes llargues ales mans, tot un símbol de com les pensava gastar el poder si els manifestants tenien la intenció de fer alguna cosa més que protestar. Una dada per retindre...