 Immanuel Wallerstein
La
ideologia de la globalització neoliberal ha estat en ple auge
des de començaments de la dècada dels vuitanta. No era de fet cap idea nova en
la història del modern sistema-món, tot i que proclamés
ser-ho. Era més aviat la vella idea que els governs del món
s'han d'apartar del camí de les grans i eficients empreses en
els seus esforços per imposar-se en el mercat mundial.
La
primera implicació en les polítiques dels governs, de
tots els governs, havia de ser la de permetre a aquestes
corporacions travessar lliurement qualsevol frontera amb els seus
béns i el seu capital. La segona implicació era que els
governs, tots, havien de renunciar a cap mena de paper com a
propietaris d'aquestes empreses productives, privatitzant tot el que
posseïssin. I la tercera implicació era que els governs,
tots els governs, havien de minimitzar, si no eliminar, tota mena de
subsidis o mesures de benestar social a les seves poblacions. Aquesta
vella idea sempre ha estat cíclicament de moda.
En
els anys 1980s, aquestes idees van ser proposades com a contraposició
a les igualment velles visions keynesianes i/o socialistes que havien
prevalgut en molts països d'arreu del món: que les
economies havien de ser mixtes (estat més empreses privades);
que els governs havien de protegir els seus ciutadans de la
depredació de les quasi-monopolistes corporacions de propietat
estrangera;; i que els governs havien de provar d'igualar les
oportunitats de vida transferint beneficis als seus residents menys
benestants (especialment educació, salut i garanties mínimes
d'ingressos de per vida), que requerien evidentment impostos als
residents més rics i les empreses corporatives.
El
programa de la globalització neoliberal va aprofitar
l'estancament mundial dels beneficis que començà
després d'un llarg període d'expansió global
sense precedents en el període post-1945 i fins els 1970s, que
havia afavorit les visions keynesiana i/o socialista a dominar la
política. L'estancament dels beneficis creà problemes
de desequilibris pressupostaris per a un gran nombre de governs del
món, especialment en el Sud global i en els països dels
bloc anomenat socialista. La contra ofensiva neoliberal fou dirigida
perls governs de dretes dels estats units i la Gran Bretanya (Reagan
i Thatcher) a més de les dues principals agències
financeres governamentals -el Fons Monetari internacional i el Banc
Mundial- i junts crearen i reforçaren el que s'anomenaria
Consens de Washington. L'eslògan d'aquesta polítiques
conjunta global va ser encunyat per Thatcher: TINA o There Is No
Alternative (No hi ha cap alternativa). L'eslògan volia
transmetre a tots els governs que havien d'alinear-se amb les seves
recomanacions, o bé serien castigats amb un creixement lent i
la negativa a l'assistència internacional en cas de trobar-se
davant qualsevol dificultat.
El
Consens de Washington prometia creixement econòmic renovat per
a tothom i una sortida a l'estancament global dels beneficis.
Políticament, els defensors de la globalització
neoliberal van tenir molt èxit. Un govern rere l'altre -en el
Sud global, en el bloc socialista, i als potents països
occidentals- privatitzaren industries, obriren les seves fronteres al
comerç i les transaccions financeres, i retallaren l'estat del
benestar. Les idees socialistes, i fins i tot les idees keynesianes,
foren àmpliament desacreditades en l'opinió pública
i les elits polítiques en renegaren. La conseqüència
visible més dramàtica va ser la caiguda dels règims
comunistes en l'Europa central de l'Est i en l'antiga Unió
Soviètica, a més de l'adopció de polítiques
pro-mercat per l'encara nominalment socialista Xina.
L'únic
problema amb aquest gran èxit polític va ser que no
encaixà amb un èxit econòmic. L'estancament dels
beneficis en les empreses industrials d'arreu del món
continuà. L'onada d'alces dels mercats de valors pertot no es
basava en beneficis productius sinó sobretot en manipulacions
especulatives financeres. La distribució d'ingressos arreu del
món i en tots els països esdevingué molt més
desigual - un massiu increment dels ingressos del 10%, i
especialment de l'1% de la població mundial, i una baixada en
els ingressos reals de la resta de la població mundial.
La
desil·lusió amb les meravelles d'un "mercat"
desenfrenat començà a aparèixer a mitjans dels
1990s. Aquesta es va poder veure en diversos esdeveniments: el retorn
al poder de governs més orientats a polítiques de
benestar social; el ressorgiment de les crides a polítiques
governamentals proteccionistes, sobretot per part dels moviments
obrers i organitzacions de treballadors agraris; el creixement arreu
del món d'un moviment altermundista que tenia per eslògan
"un altre món és possible".
Aquesta
reacció política va créixer lentament però
ferma. Mentrestant, els defensors de la globalització
neoliberal no només persistiren, sinó que incrementaren
la seva pressió amb el règim de George W. Bush. El
govern Bush imposà simultàniament una distribució
encara més distorsionada d'ingressos (via grans retallades
d'impostos per als molt rics) i una política exterior de
militarisme agressiu unilateral (la invasió de l'Iraq). I ho
finançà mitjançant una fantàstica
expansió de l'endeutament per mitjà de la venda de
bons del tresor dels EUA als controladors dels subministraments
d'energia mundials i d'infraestructures de producció de baix
cost.
Semblava
correcte sobre el paper, si hom llegia només les xifres dels
mercats de valors. Però va ser una enorme bombolla de crèdit
destinada a esclatar, i ara està esclatant. La invasió
d'Iraq (més Afganistan, més Pakistan) està
demostrant ser un gran fiasco militar i polític . La solidesa
econòmica dels Estats Units ha quedat desacreditada, provocant
una caiguda radical del dòlar. I els mercats borsaris del món
tremolen quan es troben davant la punxada de la bombolla.
Així
doncs, quines són les conclusions polítiques que en
treuen els governs i les poblacions? Sembla que n'hi ha quatre en
perspectiva. La primera és el final del rol del dòlar
dels EUA com a moneda de reserva del món, que fa impossible
continuar amb la política de super-endeutament tant del govern
dels Estats Units com dels seus consumidors. La segona és el
retorn d'un alt grau de proteccionisme, tant al Nord com al Sud
global. La tercera és el retorn de l'adquisició estatal
d'empreses en fallida i la implementació de mesures
keynesianes. La darrera és el retorn de polítiques de
benestar social més redistributives.
L'equilibri
polític oscil·la altre cop. La globalització
neoliberal serà descrita d'aquí a uns deu anys com una
oscil·lació cíclica en la història de
l'economia-món capitalista. La qüestió real no és
si aquesta fase s'ha acabat sinó si l'oscil·lació
serà capaç, com en el passat, de restaurar un estat de
relatiu equilibri en el sistema-món. O els danys han estat
massa grans? I ara som en el camí d'un caos més
violent en l'economia-món i per tant en el sistema-món
com un tot?
-----
*Immanuel Wallerstein és
Distinguished Professor Emeritus de Sociologia a la State University
of New York a Binghamton.
[Traducció catalana de La Fàbrica]
|
