Éric Toussaint*

La crisi anomenada “dels subprimes”, els crèdits hipotecaris d'alt risc, que esclatà l'agost de 2007 als Estats Units no s'ha superat, les repercussions internacionals seran importants i duradores. L'esclat de la bombolla immobiliària ha trastornat els mercats financers a escala mundial. La crisi immobiliària es conjuga amb una crisi del deute privat en els països més industrialitzats. És prou clar que aquesta crisi durarà anys. El pitjor encara no ha arribat.

Text publicat pel Comitè per l’Anul·lació del Deute del Tercer Món (CADTM). (www.cadtm.org). 10 de gener de 2008.[1]

Els signes premonitoris ja hi eren: el creixement enorme de la construcció immobiliària durant molts anys [2] (atiat per la baixada dels tipus d'interès decretada per la Reserva Federal per reconduir la crisi de 2000-2001) ha desembocat en una superproducció i un augment dels preus dels immobles que ha pres formes especulatives. La quantitat de compres de nous habitatges es troba en forta baixada des de començaments de 2007 mentre que els impagats dels reemborsaments de crèdit hipotecari de les famílies es troben en fort augment. La baula més feble de la cadena d'endeutament ha cedit: els organismes financers que s'havien especialitzat en la concessió de crèdits de tipus elevats a famílies molt endeutades i amb pocs o mitjans ingressos (el que hom anomena el mercat del “subprime mortgage”), s'han trobat en dificultat del fet de l'augment del nombre d'impagats (veure quadre). El problema és que no n'hi prou amb substituir aquesta baula feble perquè la cadena pugui arrossegar altre cop el motor econòmic. Altres baules febles cediran.

Els organismes de crèdits hipotecaris (com els bancs) han prestat a llarg termini demanant emprèstits a curt termini (fos a dipòsit, fos en el mercat interbancari en un context de tipus d'interès històricament baix, fos venent els seus crèdits hipotecaris a grans bancs o a hedge founds [fons d'inversió]). El “problema” és que han deixat a llarg termini a un sector de la població que pateix grans dificultats per reemborsar en un context de sobreproducció d'habitatges que ha arrossegat una forta depreciació dels seus béns immobles (que servien de garantia als préstecs). Quan el nombre d'impagats ha augmentat; aquests organismes financers han començat a patir dificultats per reemborsar els seus emprèstits a curt termini que havien contractat davant altres bancs. Aquests darrers, per protegir-se, han rebutjat contractar-los nous préstecs o bé els han exigit tipus d'interès molt més elevats. Als Estats Units, 84 societats de crèdits hipotecaris han fet fallida o cessat parcialment la seva activitat des de principi d'any fins l'agost de 2007, davant les només 17 de tot el 2006. A Alemanya, la banca IKB i l'Institut públic SachsenLB, qe havien invertit en el mercat hipotecari dels Estats Units, es van veure immediatament afectades i només se'n van salvar pels pèls. [4]

Però la cadena no s'atura aquí: els bancs que havien comprat els crèdits hipotecaris han procedit a fer compres al marge dels balanços creant societats específiques, anomenades en anglès Structured Investment Vehicles (SIV) [5]. Aquestes SIV finançaren la compra dels crèdits hipotecaris venent commercial papers a altres inversors. El seu benefici l'obtenien de la diferència entre la remuneració que pagaven als compradors dels seus commercial papers i la que treien dels crèdits hipotecaris a alt rendiment transformats el títols (CDO, Collateralized Debt Obligations [6], veuré més avall).

Cal notar que tot aquest complex muntatge de deutes i de crèdits no crea cap riquesa real (aquesta en tot cas té lloc en l'industria de la construcció i dels proveïdors), es tracta d'operacions purament financeres i en molt gran mesura especulatives. La crisi en aquest muntatge bancari arrossega per contra la destrucció de riqueses i de vides humanes (fallida i tancament d'empreses de construcció , empobriment i fins i tot suïcidis de persones arruïnades, pèrdues de llocs de treball, desnonaments i embargaments d'habitatges).

Quan la crisi esclatà l'agost de 2007, els inversors que compraven habitualment els commercial papers emesos per les SIV van deixar de comprar-ne, empesos per la sensació que la salut i credibilitat de les SIV s'estava deteriorant molt. En conseqüència, les SIV es van quedar sense liquiditat per comprar els crèdits hipotecaris titulats i la crisi es va amplificar. Els grans bancs que havien creat aquestes SIV van haver d'assumir els seus compromisos per evitar que caiguessin en fallida. Si fins aleshores les operacions de les SIV no apareixien en la seva comptabilitat (cosa que els permetia dissimular els riscos que prenien), a partir de llavors grans bancs dels Estats Units i Europa van haver de tornar a incloure en els seus balanços els deutes de les SIV. Entre els principals afectats, podem destacar el Bank of America, Citigroup (el principal grup bancari mundial), Wachovia, Morgan Stanley o Merrill Lynch, així com el Deutsche Bank i UBS (Unió de Banca Suïssa). Entre agost i octubre de 2007, només els bancs nord-americans van assumir 280.000 milions de dòlars de deutes provinents de les SIV [7], cosa que enfonsà els seus resultats. Molts grans bancs com Citigroup i Merrill Lynch intentaren en un principi minimitzar el seu grau d'exposició al risc, però no van poder sostenir la mentida gaire temps mentre les seves pèrdues eren considerables. En conseqüència, els seus presidents i directors generals (CEO, Chief Executive Officer) van ser defenestrats pels consells d'administració, no sense concedir-los prèviament un paracaigudes daurat. El president i conseller delegat de Merrill Lynch, Stan O'Neal, obtingué 160 milions de dòlars com a indemnització d'acomiadament per la seva marxa anticipada!!! En contraposició, Lloyd Blankfein, president del banc d'inversió Goldman Sachs, va batre el rècord de major bonificació del 2007: 68 milions de dòlars, per recompensar un benefici rècord i l'olfacte d'haver comprat productes derivats apostant sobre la crisi del subprime (cosa que segons algunes fonts va contribuir a amplificar-la). En qualsevol cas, aquestes quantitats escandaloses recompensen comportaments antisocials, fins i tot criminals!

Endeutament de les famílies i impagats

Les ordres d'embargament d'habitatges dels deutors per impagats van arribar al nombre de 180.000 el juliol als Estats Units, dues vegades més que el juliol de 2006, i trencant la barrera del milió des de principi d'any, el 60% més que un any abans. Hi deuen haver hagut un total de 2 milions d'ordres d'embargament el 2007.

La mitjana d'endeutament de les llars americanes arriba a un índex extraordinàriament elevat: 140% (és a dir, que els deutes de les famílies representen més d'una vegada la mitja dels seus ingressos anuals). El deute hipotecari de les llars representava el 98% dels seus ingressos el 2005 (contra el 63% del 1995). Això assenyala el pes enorme de la compra d'habitatge en el deute de les famílies i en conseqüència l'amplitud de la crisi que s'ha desfermat el 2007. S'allargarà durant molts anys.

Pocs comentaristes econòmics expliquen el nombre creixent d'impagats i el fet que els treballadors americans treballen més temps de mitjana per setmana per guanyar menys diners. És el resultat de la flexibilització/precarització del mercat de treball en el macr de l'ofensiva patronal [8]. Una part important dels assalariats nord-americans ha vist els seus ingressos disminuir aquests darrers anys.

L'augment del tipus d'interès iniciat a partir de juny de 2004 per la Reserva Federal a acabat per donar com a resultat reemborsaments de crèdit hipotecari massa pesats en relació als seus ingressos. I per això el creixement dels impagats no es limita al sector immobiliari, arriba ja als credits de compra de cotxes i les targes de crèdit [9].

Dos pesos, dues mesures

La crisi d'agost de 2007 prengué un forma espectacular tant als Estats Units com a Europa. “El divendres 10 d'agost, a Europa, als Estats Units, es va produir alguna cosa inèdita: els bancs van tornar-se en 24 hores tant malfiats els uns dels altres per rebutjar qualsevol préstec, que van obligar els bancs centrals a intervencions massives. En 4 dies, fins al 14 d'agost de 2007, el BCE (Banc Central Europeu) va haver de fornir el mercat a,b més de 230.000 milions d'euros de liquiditat” [10]. La Reserva Federal dels Estats Units actuà de forma semblant. L'acció enèrgica de les autoritats monetàries dels Estats Units i d'Europa va permetre evitar la multiplicació de les fallides. A partir del 13 de desembre de 2007, al llarg d'una acció conjunta d'una magnitud mai vista abans, el BCE, la Reserva Federal, el Banc d'Anglaterra, el Banc de Canadà i la Banca Suïssa (recolzada pel Banc de Japó) van tornar a donar encara més dies d'enormes injeccions de liquiditat al mercat interbancari, senyal que la crisi és lluny d'estar a les acaballes.

Cal senyalar la diferència abismal entre la reacció de les autoritats polítiques i financeres dels Estats Units i dels països europeus davant la crisi de liquiditat iniciada l'agost de 2007 d'una banda, i la que es va imposar a les autoritats indonèsies en el moment de la crisi asiàtica de 1997-1998. En el primer cas, les autoritats nord-americanes i europees van salvar els bancs posant liquiditat a la seva disposició mentre que a Indonèsia, el Fons Monetari Internacional va exigir que desenes de bancs fossin declarats en fallida rebutjant que el Banc Central indonesi o el mateix FMI els prestés liquiditat. Això portà a un desastre social i a un augment enorme del deute públic intern, ja que els deutes dels bancs en fallida es van posar a càrrec de l'Estat indonesi. Una altra diferència: davant la crisis, des d'agost de 2007, les autoritats monetàries dels EUA van baixar els tipus d'interès (com havien fet entre 2001 i maig de 2004), mentre que el FMI va exigir al govern indonesi que augmentés els tipus, cosa que agreujà considerablement la crisi [11]. Dos pesos, dues mesures.

Efecte de contagi internacional

El setembre de 2007, lefecte de contagi internacional de la crisi als Estats Units havia esdevingut encara més evident quan un important banc britànic el Northern Rock, especialitzat en el préstec hipotecari, es va trobar de cop amb la incapacitat de fer front a les seves obligacions. Aquest banc demanava crèdit a curt termini sobre el mercat interbancari i prestava a llarg termini en el mercat immobiliari. Però la crisi de confiança entre els bancs va augmentar de sobte el tipus d'interès interbancari (el LIBOR, London interbank offered rate). Aquesta situació afectà directament el Northern Rock Bank que va veure com les seves despeses d'emprèstit augmentaven de forma imprevista. El Banc d'Anglaterra va salvar el Northern Bank de la fallida deixant-li els fons líquids que li mancaven. Però no va ser més que el primer cop, el Northern Bank avui està en venda. Podria fins i tot ser nacionalitzat.

La crisi immobiliària es combina amb una crisi del deute privat

La crisi no es limita només al sector immobiliari, també afecta directament el comportament del deute. Al llarg dels darrers anys, el deute privat de les empreses ha augmentat de manera considerable. Nous productes financers derivats han guanyat magnitud,es tracta sobretot dels Credit Default Swaps (CDS). El comprador d'un CDS intenta en adquirir-lo protegir-se contra un risc d'impagat d'un deute. El mercat dels CDS s'ha desenvolupat amb força des de 2002. El volum de muntants afectats pels CDS s'ha multiplicat per 11 els darrers 5 anys [12]. El problema és que els contractes d'assegurança s'han venut sense que s'exerceixi cap control per part de les autoritats públiques. L'existència dels CDS a empès les empreses a assumir cada vegada més riscos. Creient-se protegides contra els impagats, els prestadors concedien crèdits sense haver comprovat la capacitat del prestatari de reemborsar-lo. Així, si la situació econòmica internacional es deteriora, centenars o milers d'organismes prestataris corren el risc de ser insolvents de cop, i els CDS corren el risc de no ser més que papers sense valor, ja que els asseguradors seran incapaços d'executar els seus compromisos. Les SIV de què hem parlat abans s'han especialitzat en la venda de CDO (Collaterallized debt obligations) de les quals molts inversors intenten desfer-se des de l'agost de 2007. A mitjans de desembre de 2007, hi havi aCDO amb impagats per un valor de 45.000 milions de dòlars [13]. Des d'agost de 2007, l'emissió de nous CDO gairebé ha desaparegut, la crisi és greu.

Per la seva banda, l'enorme mercat dels commercial papers basat en els crèdits hipotecaris i les vendes de cotxes a crèdit [14], que representava 1,2 bilions de dòlars l'agost de 2007 s'ha enfonsat literalment: 30% de baixada entre el començament de la crisi i mitjans de desembre de 2007 [15]. En la mesura que aquest mercat representa encara 800.000 milions de dòlars, la continuació de la seva caiguda només podrà tenir greus repercussions en els bancs reduint de manera duradora les seves fonts de finançament.

Finalment, durant 2006-2007, nombroses empreses es van llançar a operacions de recompra d'altres empreses finançant-les amb l'endeutament. És el que hom anomena LBO (Leveraged buy-out) que es pot traduir per recompra d'empreses finançada per endeutament.

En resum, aquests darrers anys, s'ha construït un enorme castell de cartes sobre l'acumulació de crèdits. Aquest castell s'està enfonsant i els bancs centrals dels països més industrialitzats intenten tapar les esquerdes, estintolar i construir bastides per evitar el pitjor. És possible que arribin a limitar els estralls, però aquests seran tanmateix molt importants.

Diverses bombes de rellotgeria amb el mecanisme activat

En la conclusió del capítol 5è del llibre “La finance contre les peuples La Bourse ou la vie”, escrit el 2003 i publicat el 2004, vaig plantejar la qüestió de saber si la crisi de 2001-2002 als Estats Units tindria repercussions en el temps:

“Vint anys de desreglamentació i liberalització dels mercats a escala mundial han suprimit tots els tallafocs que haurien pogut limitar els efectes en cadena de crisis del tipus de les d'Enron i companyia. El conjunt d'empreses capitalistes de la Tríada [EUA, Europa i Japó] i dels mercats emergents a evolucionat, amb certes especificitats, en el mateix sentit que als Estats Units. Les institucions privades bancàries i financeres (així com les asseguradores) del planeta estan en mala posició, han adoptat pràctiques cada vegada més aventureres. Els grans grups industrials han viscut tots una financiarització pronunciada i són molt vulnerables. La successió d'escàndols a mostrat la vacuïtat de les afirmacions dels dirigents dels Estats Units i dels seus enaltidors a tot el planeta.

El mecanisme de diverses bombes de rellotgeria és en marxa a escala de totes les economies del planeta. Citem-ne algunes: el sobre-endeutament de les empreses i les famílies, el mercat dels derivats (que, segons l'expressió del milionari Warren Buffet, són “armes financeres de destrucció massiva”,“financial weapons of mass destruction”), la bombolla de l'especulació immobiliària (que és més explosiva als Estats Units i a Gran Bretanya), la crisi de les societats d'assegurances i al dels fons de pensió... És hora de desactivar aquestes bombes i de pensar un altre sistema, tant als Estats Units com arreu. De segur que no ens haurem d'acontentar amb desactivar les bombes i de somniar en un altre món possible, caldrà atacar l'arrel dels problemes redistribuint la riquesa sobre una base de justícia social”. [16]

De la crisi de 2000-2001 a la de 2007

Davant l'esclat de la bombolla especulativa informàtica de 2000-2001 als Estats Unitsi arreu del món, els economistes i els polítics enaltidors dels beneficis del capitalisme en la seva fase neoliberal (recolzats per un exèrcit de periodistes especialitzats en les finances) afirmaven peremptòriament que no hi havia cap crisi. Al contrari, segons ells, el capitalisme als Estats Units havia trobat la fórmula del creixement permanent sense crisi. Van canviar de to amb la recessió que va tocar els Estats Units el 2001 amb les importants baixades borsàries. Una vegada Una vegada que el creixement va retornar, els mateixos pretengueren que el capitalisme havia trobat la fórmula de dispersar els riscos causats per una forta emissió de deutes creant sobretot els CDS (Credit Default Swaps). Foren incomptables els articles i les declaracions tranquilitzadores respecta a la dispersió de riscos.

Malgrat tot els organismes oficials com el Banc de Reglaments Internacionals (BRI), el FMI, el Banc Mundial, sabien molt bé que s'estava jugant amb foc. Els informes d'aquestes institucions publicats abans de la crisi del mes d'agost contenien escenaris que no excloïen la possibilitat de crisi [17], però el missatge dominant que volien fer creure era que efectivament, gràcies a la nova enginyeria de títols del deute, els riscos havien estat dispersats i els accidents greus exclosos. És així com el juny de 2007, dos mesos abans de l'esclat de la crisi, el BRI escrivia en el seu informe anual: “Els episodis de turbulències han pogut traduir la nerviositat latent d'interventors temerosos d'una subestimació dels riscos lligada a una conjuntura favorable. Per al futur proper, mentrestant, pocs són els que s'inquieten exageradament per una degradació sobtada i generalitzada de la qualitat de les firmes”[18].

La crisi que es va desfermar l'agost els dóna un dur toc d'atenció.

Plouen les critiques als bocs expiatoris. Segons el Financial Times, el Secretari d'Estat del Tresor dels EUA, Hank Paulson, va declarar que “la conducta de certs corredors de crèdits hipotecaris era vergonyosa” i va fer “un crida a la regulació del sector” [19].

Per part dels diaris de finances, són estranys els economistes que expressen, com Wolfgang Münchau, alguna crítica a la política del govern de Washington i de la Reserva Federal. Escriu: “Crec que el creixement explosiu dels productes derivats en el sector del deute i de les CDO entre 2002 i 2006 ha estat causada per la política monetària global duta a terme entre 2002 i 2004” [20]. I afegeix: “la via per la qual els tipus d'interès reals negatius es poden convertir en una bombolla del deute seguirà obert”.

Entre els grans bancs i altres organismes financers privats, la commoció, fins i tot l'estat de guerra, al si de certes direccions (com Citigroup i Merrill Lynch), anaven a ganivetades. L'Institut de Finances internacional (IIF), una associació internacional que aplega 800 bancs i altres institucions financeres (entre les quals els grans bancs), va sortir al pasm l'11 d'octubre de 2007, amb una llarga carta [21], destinada al FMI i als principals bancs centrals, que diagnostica una crisi profunda i demana a les autoritats bancàries públiques que supervisin millor el sector financer privat internacional.

El molt neoliberal Comissari Europeu del Mercat interior, Charlie McCreevy, no es mossega la llengua: denuncia “els préstecs concedits de manera irresponsable, la inversió a cegues, la mala gestió de la liquiditat, els excessos de les consultories. (...) Ningú no pot estar gaire orgullós de les baixeses que aquesta crisi del deute ha revelat” [22]. mentrestant, segons el Financial Times, “el comissari europeu, un dels més grans defensors del pensament del mercat lliure, posa en guàrdia contra una voluntat de regular, afirmant que les regulacions que imposen la transparència poden tenir un efecte pervers escampant el pànic i la desconfiança en tot el sistema” [23]. Evidentment, no caldrà esperar gaire temps perquè la Comissió Europea o el govern de Washington anunciïn mesures pel que fa a les grans societats financeres responsables de la crisi.

Mesures preses per Washington: la solució?

Les mesures adoptades per les autoritats dels Estats Units (sobretot una baixada dels tipus d'interès el setembre i octubre de 2007), si atenuen provisionalment el xoc de la crisi, no constitueixen cap solució. En certa manera, la baixada dels tipus d'interès alleugera la crisi tot allargant-la ja que n'aplaça el venciment. En efecte, la crisi immobiliària ha desencadenat indiscutiblement repercussions que es faran sentir en el temps. Perquè? Vegem-ne diverses raons presentades de forma esquemàtica:

1. El mercat de crèdits hipotecaris als Estats Units representa 10 bilions de dòlars (és més del 72% del Producte Interior Brut)[24]. El mercat del subprime representa del 15 al 20% d'aquest mercat. En conseqüència, la crisi del subprime i d'altres segments del mercat hipotecari ha de tenir per força repercussions molt pesades.

2. Hi ha una veritable sobreproducció d'habitatges als Estats Units respecte a la demanda

3. Moltes obres són en fase de construcció. En els mesos i els anys vinents, centenars de milers de nous habitatges arribaran al mercat ja que la seva edificació ja està començada. Per uan empresa de la construcció, és molt difícil de deixar una obra començada. En resum, aquestes noves construccions augmentaran encara més l'oferta en un mercat deprimit. Una caiguda de la producció en la construcció tindrà conseqüències greus sobre la resta de l'economia: acomiadaments massius, baixada de les comandes als diferents proveïdors de materials de construcció.

4. Durant anys, una part de la tendència de les famílies al consum estava sostinguda per l'”efecte riquesa”. Així,el valor del patrimoni de les famílies propietàries d'habitatges i d'accions de borsa va augmentar gràcies a la pujada molt acusada dels preus immobiliaris i a la remuntada dels parquets borsaris (després de la debacle de 2001). L'efecte invers ja és en marxa: el valor del patrimoni immobiliari està en forta caiguda i els mercats borsaris van malament. Hi ha el perill que les famílies reaccionin disminuint el seu consum, cosa que amplificarà la crisi.
5. Els grans bancs, els fons privats de pensions, les assegurances, els hedge funds, tenen als seus comptes molts deutes dubtosos. Des d'agost de 2007, institucions com Citigroup, Merrill Lynch, UBC, Morgan Stanley, HSBC han provat constantment de minimitzar les pèrdues que declaren però han hagut d'anunciar noves pèrdues repetides vegades, cosa que provoca baixades de les seves accions a borsa i l'expulsió dels seus gestors. Segur que altres institucions quedaran tocades. I no podem excloure (siguem prudents) que les institucions financeres entrin en una situació propera a la que van conèixer els bancs japonesos quan la bombolla immobiliària va esclatar a principi dels anys 1990s. Els hi han calgut més de quinze anys per sanejar els seus balanços.

6. És cert que la baixada continuada del dòlar afavoreix les exportacions dels Estats Units i permet al govern retornar l'enorme deute exterior amb dòlars devaluats, però aquesta baixada no té només avantatges. El dòlar depreciat fa la compra de bons del Tresor i les inversions en borsa molt menys atractius per als estrangers que posen els seus capitals en grans quantitats als Estats Units. Menys capitals s'arrisquen a entrar-hi (encara que ho necessiten per sanejar el seu dèficit) i les sortides de capitals són susceptibles d'augmentar.

El govern de Washington i la direcció del banc central s'enfronten a un veritable dilema. Si continuen baixant els tipus d'interès, el resultat és contradictori: redueixen el risc immediat de fallides i esmorteeixen la magnitud d'una caiguda del consum, però disminueixen la pressió a favor d'un sanejament de la comptabilitat de les empreses i les famílies. Si, al contrari, augmenten els tipus d'interès, el resultat és invers: les localitzacions als Estats Units milloren el seu atractiu però el consum de les famílies cau i les dificultats de tresoreria de les empreses augmenten.

7. Els bancs i altres institucions privades mancades de liquiditat venen els paquets d'accions (incloses les seves) a borsa, cosa que provoca una forta baixada de la capitalització de les borses que afecta especialment la cotització borsària del sector financer. Vista la magnitud de les pèrdues que les institucions financeres han d'afrontar i l'exhauriment de les seves fonts habituals de finançament (sobretot els commercial papers) , és possible que la baixada borsària continuï.

Aquesta crisi mostra el fracàs del model capitalista neoliberal. Els dirigents de les institucions financeres privades són directament responsables de la crisi actual. D'això no n'hi ha cap dubte, la mateixa premsa econòmica ho reconeix [25]. Els governs dels principals països industrialitzats , els dirigents dels principals bancs centrals, els dirigents del BRI, el FMI i el Banc Mundial, en son directament còmplices. Molts segments del mercat del deute són construccions que s'estan a punt d'ensorrar. Els responsables de la crisi i els seus còmplices provaran altra vegada de fer pagar el cost del sanejament i del salvament al poble per la via de la mobilització de fons públics que provenen principalment dels impostos que paga. Al si del poble, aquells per als qui l'estalvi i la jubilació depenen de les inversions en borsa, de la compra de CDO i d'altres productes financers [NdT: fet habitual als EUA] també hauran d'estrènyer-se el cinturó. Mentre els grans potentats d'aquest món tinguin el comandament d'aquesta globalització neoliberal, seran els pobles qui pagaran per sortir de la crisi. Les solucions doncs, les hem de cercar en altres bandes.

*Éric Toussaint és president del Comitè per l'anul·lació del deute del tercer món de Bèlgica (CADTM). 

 [1] Aquest text és una versió actualitzada i augmentada de l’article del mateix títol aparegut el novembre de 2007 al lloc web del CADTM. Traducció catalana de La Fàbrica.

 |2| La quantitat d'habitatges nous cada any ha passat de 1,5 milions el 2000 a 2,3 milions el gener de 2006. La indústria de la construcció constituïa el 6,2% del PIB el 2005, el percentatge més elevat des de 1950.

 |3| els commercial papers nord-americans són títols credit négociables emesos pels bancs o altres empreses en el mercat financer por un curt període (2 a 270 dies). Aquests títols de credit no són garantits per cap contrapartida o aval (una propietat immobiliària per exemple). Es basen en la confiança que el comprador del commercial paper té respecte el banc o empresa que li ven.

 |4| Veure Isaac Johsua, Nota sobre l’esclat de la bombolla immobiliària americana, setembre 2007.

 |5| “Structured Investment Vehicles (SIVs). These are off-balance sheet operating companies set up by banks and asset managers to fund investments in mostly assets-backed bonds of diverse kinds. Their sole purpose is to exploit the difference between low-cost short-term debt and higher-yielding long term investment” (Financial Times, 16th October 2007)

 |6| CDO Collateralized Debt Obligations : An investment-grade security backed by a pool of bonds, loans and other assets. CDOs do not specialize in one type of debt but are often non-mortgage loans or bonds.

 |7| Financial Times, 17 octobre 2007.

 |8| És la política oficial que vol seguir Nicolas Sarkozy a França : « permetre als treballadors treballar més hores més anys per guanyar més diners ». Com demostren els Estats Units, en realitat els treballadors son induits a treballar més temps però el seu salari per hoira real disminueix, quan no el seu salari total.

 |9| Financial Times, 22 octubre 2007.

 |10| Veure Isaac Johsua, op cit.

 |11| Per una présentació de la crisi asiàtica vegeu Eric Toussaint, La Finance contre les Peuples. La Bourse ou la Vie, 2004, capitol 17. Per l’anàlisi del cas d’Indonèsia, vegeu igualment Banque mondiale, le Coup d’Etat permanent, 2006, capitol 9 sobre Indonèsia. Les receptes del FMI comminant els PED a resoldre les crisis financeres (de les quals n'és corresponsable) sobretot empenyent a la fallida els bancs i pujant els tipus d'interès s'han aplicat en un gran nombre de casos, entre els quals podem citar els més emblemàtics: Mèxic el 1994-1995, Indonèsia i Tailàndia el 1997-1998, l’Equador el 1998-1999.

 |12| World Bank, Global Development Finance 2007, Washington DC, p. 83-84.

 |13| Financial Times, 13 desembre 2007.

 |14| En anglès, s'anomena a aquest mercat « asset backed commercial paper » (ABCP).

 |15| Financial Times, 14 desembre 2007

 |16| Conclusié del capitol 5 de Eric Toussaint, La Finance contre les Peuples. La Bourse ou la Vie, CADTM- Syllepse – Cetim, Liège-Paris-Genève, 2004, p. 157.

 |17| Veure sobretot l'Informe anual 2007 del BRI publicat el juny de 2007, capítol VIII : Conclusions.

 |18| BRI, 77è Informe anual, juin 2007, Bâle, p. 121. Destacat meu.

 |19| Financial Times, 19 octubre 2007.

|20| Financial Times, 15 octubre 2007.

 |21| Disponible a lloc web l’IIF : www.iif.com

 |22| Citat pel Financial Times, 26 octubre 2007.

 |23| Idem

 |24| Això representa un volum 6 cops superior al deute públic extern de tots els països en desenvolupament.

 |25| Veure especialment l’opinió de Martin Wolf, un dels cronistes més influents del Financial Times (per exemple en l’édició del 12 de desembre 007).