Oscar Simon 

Arribar a final de mes és cada dia més fotut. Fins i tot Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid, afirma a la seva biografia "No tenir pagues extra em té martiritzada, les he tingut tota la meva vida i les trobo a faltar al Nadal i a l'estiu. No és que faci números a final de mes, és que moltes vegades no hi arribo!", i això que guanya ni més ni menys que 100.742,91 euros anuals. Deixant a part la barruda de la inefable presidenta, és un fet incontestable que els últims anys els diners duren menys.

Especialment des de la posada en circulació de l'euro allà el llunyà gener del 2002. Tots hem escoltat en boca d'algú proper alguna d'aquestes afirmacions: "Vint duros són un euro", "Els euros marxen com l'aigua". Els últims dies la pujada de preus ha passat de les impressions i comentaris personals a convertir-se en un debat públic i polític. No obstant això, l'increment dels preus i, sobretot, l'empobriment generalitzat no són qüestió d'un dia.

Des dels pactes de la Moncloa el 1977 es va decidir que la pujada dels salaris no estaria basada en la pujada de preus de l'any anterior, sinó en la previsió del govern per al següent any. A partir d'aquell moment fins avui, cada any els governs han menystingut la pujada de preus, i primer postulaven un 2% i després pujaven un 4%. Per a maquillar aquest sistema es van inventar la clàusula de revisió salarial (CRS), és a dir que si el govern s'equivocava en un 2% en la previsió del 2006, a principis de 2007 l'empresari havia de pagar-te aquest 2% en concepte de CR. Això ja és dolent, perquè durant l'any no et a van arribant els diners cada mes. Però més si ets un dels dotze milions d'assalariats respecte als setze totals que no tens CRS al teu conveni. Només aquest any has perdut 260 euros sobre un sou de mil euros mensuals. Si això ho multipliques per 30 anys aquí apareix una gran "moderació salarial"...

Era el desembre de 2002 quan el govern del PP va llançar una campanya d'anuncis televisius en els quals animava a no arrodonir. Però això no va ser el que va passar. En un mostreig realitzat només set dies després per diferents associacions es va detectar una pujada entre un 7 i un 10% dels productes d'alimentació. No obstant això, la sorpresa va ser majúscula, ja que mentre a la zona euro els preus van pujar un 0,4%, a l'Estat Espanyol, tradicionalment més inflacionista, els preus van baixar un 1%. Màgia potàgia... No! El que va passar és que van posar en pràctica una nova metodologia per a calcular l'Índex de Preus al Consum (IPC) que incloïa els articles rebaixats i canviava el pes de cada grup. Així, l'IPC de desembre de 2001 no era comparable al de 2002. A més, aquest canvi reduïa el paper dels productes d'alimentació, que van ser els que més van pujar. D'altra banda, quan es cobren mil euros, la pujada de la cistella de la compra de 50 euros ens afecta més que als que en cobren 6.000. Heus aquí un altre pessic.

La gent, que no és ximple, va començar a notar que amb 50 euros es podien comprar menys coses que amb les antigues 5.000 pessetes. Llavors el govern i els economistes van encunyar els termes d'inflació (pujada de preus) real en contraposició a la inflació percebuda, o sigui que no ens assabentàvem de la pel·lícula i amb la inflació no n'hi havia per tant, ja que es feia la mitjana entre la llum i el telèfon, productes que tenien fixat un preu màxim, amb el preu dels aliments. Avui els polítics han de deixar de mentir. Solbes el 16 de desembre a El País reconeix que quan era comissari econòmic de la UE "encara que sabia l'efecte inflacionista de l'euro no ho podia dir".

Avui, la stanflation (augment de preus unit a l'atur) amenaça els EUA, segons Alan Greenspan, l'expresident de la reserva federal nord-americana; i ja sabeu el que diuen de les barbes del veí... Els preus estan pujant tant que fins i tot l'IPC ho reflecteix. Té conya que el número dos del Ministeri d'Agricultura, Jose Puxeu, coincideixi amb el grup "Def con dos" i la seva cançó: Otra vez conejo en Nochebuena. O el comentari de les propines del ministre d'Economia Solbes. Encara que en realitat, quan recobren la calma, tornen amb la moderació salarial.

Però no tot és responsabilitat del govern, malgrat el daltabaix en la previsió de l'IPC (d'un 2% previst, a un 4,1% real), ja que CCOO i UGT han signat un nou acord, basat en un a previsió del 2%. I ho han fet fins i tot després que Pedro Solbes, ministre d'Economia, anunciés que els preus seguiran pujant al ritme actual fins a maig, i que la energia, els transports i el menjar han pujat el 4%. Són innocents o còmplices?

Des del 2000 fins a l'actualitat hem assistit al major període d'expansió econòmica de la història. S'han acumulat beneficis records: el 2006 un 10% de mitjana. A més, els directius "espanyols" són els millors pagats d'Europa després dels suïssos. No obstant això, les cúpules sindicals han signat un acord de moderació salarial amb un miserable 2%. Ara que arriben les vaques flaques, ens demanen de nou que ens estrenyem un cinturó on ja no queden forats. Quina barra que tenen!!!!