Sergi Villena

Al quarter general del PKK, a les Muntanyes del Qandil (Kurdistan iraquià), estan esperant una imminent ofensiva de l’exèrcit turc. Murat Karayilan, el seu Secretari General en suplència de l’empresonat Abdullah Öcalan, ha fet un descans en la seva intensa activitat defensiva per concedir aquesta entrevista.

L’any 2005, l’històric Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK en les sigles en kurd) es va refundar, imprimint, així un gir important en l’estratègia i organització del moviment kurd d’alliberament. Des de llavors s’agrupen al voltant del Confederalisme Democràtic del Kurdstan (KÇK, sigles en kurd), un innovador sistema d’organització de la societat, ideat pel seu lider Abdullah Öcalan des de la preso d’Imrali, al sud d’Istanbul, on està retingut des de 1999.

Es tarcta, bàsicament, de dotar els kurds de les seves pròpies estructures sense esperar res de cap organisme estatal o internacional, emprant la sobirania dels municipis i la seva federació, les assemblees sectorials i la confederació dels territoris kurds per sobre de les fronteres administratives que els separen. En aquesta estructura el PKK ha passat a ser sols un nucli ideològic del Kurdistan de Turquia, juntament amb els seus homòlegs a la resta del país: el PÇDK (Partit de la Solució Democràtica del Kurdistan) a l'Iraq, el Partit de la Vida Lliure del Kurdistan (PJAK) a l'Iran i el Partit de la Unió Democratica (PYD) a Síria.

A la producció ideològica dels partits, s’hi sumen les guerrilles: Forces de Defensa Popular (HPG) a Turquia i Forces de l’Orient del Kurdistan, (HRK) a l'Iran. A més de les organitzacions sectorials, com l’Organitzacio de Dones Lliures del Kurdistan (PAJK) present a tot el territori i sectorials, o el moviment cultural o educatiu, els partits legals –com el DTP a Turquia- els centres de comunicació, editorials, diaris, diverses televisions per satèl·lit, etc.

Tot té representació a la KÇK, aprovada definitivament en una assemblea general, el maig passat, per més de 500 delegats d’arreu del Kurdistan a les muntanyes de Qandil, nord de l'Iraq, on des de fa 10 anys el PKK -ara KÇK- hi té la seu i base d'operacions.

D’ençà de la fundació del PKK els anys setanta i l'inici de la lluita armada a Turquia els vuitanta el món ha canviat molt. Què ha canviat en el PKK?

Els principis fonamentals que van dur a la fundació del PKK eren la lluita per les llibertats democràtiques i el dret a l’autodeterminació i l'autogovern. El PKK és una organització molt jove, en el marc de la historia mil·lenària del poble kurd, i basa la seva lluita en el progrés i desenvolupament d’una societat nova. Aquests principis i aquesta circumstància son els mateixos fins el dia d’avui.

Per com era el món els anys 70, quan nosaltres parlàvem de llibertat per al poble kurd, tothom entenia que volíem un Estat independent. També el Socialisme Real era un corrent ideològic fort en aquella anys i, òbviament, el PKK n’estava fortament influenciat. Crèiem que era un principi important per assolir un desenvolupament lliure i així ho vam incorporar al nostre discurs, però sense deixar de mostrar-hi sempre una crítica. No vam dir mai que la URSS fos el nostre model a seguir, ni que fós perfecta i la criticàvem durament. Öcalan no era dogmàtic, per això també era crític amb el mateix marxisme. En les seves recerques i textos polítics intentava sempre canviar-lo i adaptar-lo a la nostra realitat.

Però si el PKK no lluita per assolir un Estat kurd i construir-hi el socialisme clàssic, per què lluita?

En aquests anys de lluita la realitat internacional ha canviat. Primer de tot, hem pogut comprovar que els Estats-nació no s’aguanten per enlloc. En segon lloc, també hem pogut comprovar que el Socialisme Real no oferia cap alternativa per assolir la llibertat, la democràcia i la unitat del poble kurd. Òbviament ens és molt clar que el capitalisme tampoc no l’ofereix. Per això calia trobar una tercera via, un nou sistema polític.

Aquesta via pròpia és fruit d’una llarga recerca històrica, social, econòmica i cultural que ha donat com a fruit una teoria completa. A tall de resum podríem explicar-la de la següent manera: Öcalan va constatar que l’establiment de l’Estat-nació no comportava de cap manera l’assoliment de la veritable democràcia. Tota construcció estatal comporta, en més o menys mesura, l’esclavitud de la societat i, per tant, de la democràcia al servei de l’Estat. Llavors, va concloure, ens hem d’alliberar dels estats. Pero alliberar-se dels estats no vol dir caure en el caos. Per això va proposar un nou sistema de govern de la societat que va anomenar Confederalisme Democràtic.

En els Estats-nació, les decisions i les ordres es prenen des del centre. En el Confederalisme Democràtic és al revés, el poder rau en la societat i les decisions es prenen autònomament des de baix. Un cop la societat hagi pres consciència de la responsabilitat de governar-se a sí mateixa, el següent estadi és la construcció del Socialisme Democràtic. Aquesta via cap al socialisme resol els problemes d’estatisme i centralisme que es derivaven de la implementació del socialisme des dels estats, per dalt.

I per aquest ideal porteu exactament 23 anys de guerra?

No només per aquest ideal. El nostre objectiu essencial és treballar perquè la societat s’autoorganitzi i perquè deixi d’esperar de l’estat o de qualsevol altra instància, que li faci la feina. Treballem perquè el poble, a banda de l’Estat, construeixi i desenvolupi les seves pròpies relacions i, per tant, la pròpia democràcia.

Per a poder explicar això i desenvolupar aquest treball polític en llibertat, també lluitem perquè a cadascun del Estats en què es troba dividit el poble kurd siguin respectats els drets fonamentals de les persones. Lluitem perquè en cadascun d’aquests estats sigui acceptat el poble kurd, la seva llengua, la seva cultura, dret i formes de vida, com a tals. És a dir, perquè es reconegui la seva existència i acabar així, en definitiva, amb el llast del Tractat de Lausanne1.

En aquestes condicions, el projecte del Confederalisme Democràtic serà més fàcil de desenvolupar. Creiem fermament en que cal diàleg per acabar amb la situació de guerra en què ens forcen a viure. Tan sols volem que els drets dels kurds siguin respectats, almenys com els dels catalans i els bascos, sense tocar les fronteres estatals.

Des de la direcció del moviment, aquí a les muntanyes de Qandil, com es veuen els resultats electorals assolits pel Partit de la Societat Democràtica (DTP) i la seva entrada al Parlament Turc?

Pel que fa a l’entrada del DTP al Parlament, cal tenir en compte la història d’aquesta institució. La Gran Assemblea de la Nació Turca (TBMM) fou fundada el 1920 i fins el 1924 Atatürk no es va cansar de repetir que la TBMM no era tan sols dels turcs, sinó dels pobles turc i kurd alhora. Els kurds llavors hi podien ser escollits com a tals perquè, així deia Atatürk, som dos pobles germans. Però l’aprovació del Tractat de Lausanne (1923) va suposar la desaparició de facto del poble kurd en qualsevol escena legal i el Parlament se’ls va tancar. Després de 1924 van començar els aixecaments contra aquesta negació. De kurds al Parlament i en les estructures de l’estat n’hi ha hagut sempre, però aquells que es reivindicaven com a kurds no entraven al Parlament. L’any 1991 es va produir una excepció a aquesta regla, i en coalició amb el socialdemòcrata SHP, alguns diputats kurds, encapçalats per Leyla Zana, van aconseguir entrar-hi. No obstant això, l’SHP va voler sempre apartar-los de les seves reivindicacions com a kurds i la feina que van poder desenvolupar va ser més aviat poca cosa. Fins que Zana va intervenir en una sessió reivindicant, en resum, allò que trencava les regles: que som kurds i que no abandonem la nostra identitat. Per això va ser jutjada ella i els altres set diputats. Zana i tres més van ingressar a presó, els altres quatre es van exiliar a Europa. Va ser així com va acabar la primera experiència kurda al Parlament.

Però ara es diferent. Per començar, abans de ser escollits, els candidats van deixar ben clar que son kurds i que no pensen renunciar a aquesta identitat. I a més, ara en som més de vint! És una situació completament nova! Ara hi ha una base per al diàleg, si mai Turquia es decidís a engegar-lo.

Com es dibuixa el futur més proper: hi haurà diàleg?

Res no apunta que Turquia vulgui iniciar aquesta via. És cert que no ha procedit a il·legalitzar el partit aquesta vegada. Així que encara esperarem, i després decidirem. Ho hem explicat milers de vegades: estem disposats i preparats per al diàleg.

Però les informacions de l'Estat i de l'Exèrcit què disposem diuen exactament el contrari. En poques setmanes, potser dies, es preveu una ofensiva de la coalició antikurda Iran-Turquia i Estats Units que probablement culmini amb la invasió del Nord de l'Iraq. D'aquesta forma Turquia es reafirma en el seu paper històric de coordinadora del genocidi kurd a l'Orient Mitjà. No vol de cap manera un estat kurd i, per això, primer ens atacarà a nosaltres, però després anirà contra el govern autònom del Kurdistan iraquià. Comptem que properament haurem de fer front a una gran ofensiva contra el Kurdistan, tant nosaltres com el govern del Sud del Kurdistan. No cal dir que ens hi tornarem amb tots els nostres mitjans. Els kurds no deixarem ami de defensar-nos contra les agressions i per la defensa dels nostres drets. I la resposta a aquest nou atac contra la nació kurda es farà sentir per tot arreu, no només a les muntanyes de Qandil.

Volen fer creure que el moviment kurd només és la guerrilla, la branca militar. Però el moviment és molt més que això, i està unit. És polític, és cultural, és social... però quan ens ataquen, d'alguna forma ens hem de defensar.

Ens hem esforçat de mil maneres per aconseguir la pau, però Turquia la rebutja sempre i la comunitat internacional també. La Unió Europea, abans de l'any 2000, ens va assegurar que si paràvem la lluta armada, el diàleg i els canvis legals eren possibles. Vam decretar un alto el foc unilateral que va durar anys, però llavors a la UE ningú es recordava ja de nosaltres. Com ho havíem d'interpretar? Novament Europa es va posicionar a favor de la política militar repressiva de Turquia.

A partir d'aquella decepció la guerra ha tornat a crèixer i ni la UE ni Turquia fan el més mínim cas a les raons que estan portant al revifament de la guerra civil al Kurdistan.

Com es veu des del PKK l'existència del govern autònom del Kurdistan de l'Iraq? S'han acabat les hostilitats entre els partits del govern autònom (PDK i UPK) i el PKK, que van marcar la dècada dles noranta fins a principis de la present?

La més gran maledicció que plana sobre els kurds ha estat sempre la seva desunió i les guerra fratricides, atiades sempre per l'acció de tercers, normalment els Estats de la regió. Ara vivim un període relativament excepcionalment, en què durant cinc anys no hi ha hagut enfrontaments entre kurds i creiem que els partits kurds i la societat civil hem après finalment que les lluites internes no interessen al poble kurd. Precisament perquè la població n'ha pres consciència i així ho exigeix, no veig possible la guerra interkurda altra vegada.

No obstant això, Turquia fa un pressió quasi insuportabe sobre el govern kurd iraquià perquè torni a combatre'ns. Com que tant la UPK com el PDK responen que la via militar contra el PKK no ha servit mai de res i que cal el diàleg polític, Turquia els considera ara pro-PKK. Allò que no entén Turquia és que ara la població kurda vol unitat.

Pel que fa l'autonomia, no és en abolut el nostre projecte polític. Però entenem les seves raons i la trobem legítima. Per tant, la recolzem tot i no fer-la nostra.

A l'Iran hi ha un nou partit el PJAK, branca del vostre moviment, que està creixent acceleradament els últims anys i que des del 2004 manté oberta una guerra de guerrilles contra Tehran. Què ha passat amb les forces històriques dels kurds iranians?

Tant Komala com el PDKI2 estan a l'estranger i no tenen gran contacte amb la població kurda de l'Iran. Han perdut molta influència i sempre que es complica la situació, marxen a l'exili. Nosaltres no.

D'ençà que es va donar a conèixer el projecte polític d'Öcalan a Iran, les adhesions s'han multiplicat. Al principi Komala i PDKI van iniciar una campanya de contrapropaganda, però finalment van reconèixer la realitat i van establir contactes formals amb la nova força política kurdo-iraniana, el PJAK. Ara els nostres són la força més gran i la resta estan a l'exili. El problema del PJAK ara mateix és que té massa gent i massa suport que no ha sabut encara organitzar degudament

I com va reaccionar Tehran a l'aposta del PKK per estendre la lluita al Kurdistan iranià?

D'ençà el 2000, en què el nostre partit a l'Iran comença a estar actiu, Tehran ha endurit l'estat d'excepció militar contra les quatre províncies de població kurda. Però el setge es va incrementar realment arran de la creació, el 2003, del Kurdistan autònom de l'Iraq. Llavors Turquia, Síria i Iran van segellar una aliança antikurda internacional per evitar que el seu exemple s'estengués per la resta del Kurdistan. El 2004 el PJAK, amb un parell de milers de guerrillers, llença una ofensiva guerrillera contra els Pasdaran (guardians de la revolució islàmica) i l'estat iranià. Nosaltres diem que el PJAK primer hauria d'organitzar els fronts culturals, socials, sindicals, polítics, etc. i utilitzar la lluita armada només per defensar-se de les agressions. Però és obvi que l'estat d'excepció militar que pesa sobre àmpies regions del Kurdistan iranià, sumat a la manca de llibertats i a la repressió omnipresent de Tehran, ha acabat prioritzant la defensa armada abans de la correcta organització del moviment cívic.

Socialisme, confederalisme, comunitarisme, autodeterminació... no són conceptes exclusius del poble kurd. Quin és el lloc que ocupa el PKK en el moviment antiglobalització?

D'entrada val a dir que no estem en contra de la globalització en si mateixa, sinó en contra de la globalització del capital dirigida pel món financer. Contra aquesta globalització, nosaltres hi contraposem la globalització de la democràcia, dels drets individuals i col·lectius dels pobles. Aquesta és la nostra aportació al món.

Però és evident que ens falten mitjans per entrar en l'escena internacional. Per exemple, per donar a conèixer la nostra ideologia i la figura d'Abdullah Öcalan. Fixa't que enguany hem aconseguit que es publiqués en anglés el llibre que Öcalan va escriure l'any 2000.

Resulta obvi que per a vosaltres Apo (Abdullah Öcalan3 ) no és tan sols un líder. Què és doncs?

Pensa que a l'inici de la lluita, al Kurdistan hi havia feudalisme. El primer combat que vam lliurar, seguint la direcció d'Apo, fou contra els feudals. Apo va saber trencar el cercle del feudalisme i portar, a més, la dona a un primer pla de l'escena kurda.

Apo és... companyerisme, pau, desvetllar de la humanitat, llum. Els nostres màrtirs (caiguts en combat) criden “Visca Apo!” abans de morir! És l'avantguarda que obre nous camins cap a la llibertat i la democràcia.

Amb el seu empresonament han volgut seprar Apo de la població, però és una estratègia que no pot tenir èxit. Perquè Apo ha creat una nova cultura i en aquesta cultura hi ha crescut una generació sencera. Per això, ni amb tots els tancs dels món, ni amb tota la repressió del món, no podran acabar amb Apo, que ja viu per sempre en el cor dels kurds i les kurdes.

-------