Joan Junyent Tarrida

Aquesta quinzena la pregunta l'hem adreçada a Joan Junyent Tarrida, que ens respon a "Quin és el futur de les pensions?". Junyent és membre del seminari d’economia crítica Taifa.

L’atenció a la vellesa d’un país, i el sistema de pensions com a part essencial d’aquesta, és el reflex del model de societat que es pretén. Tradicionalment l’atenció a la vellesa s’havia desenvolupat en el marc de la família o petites comunitats (especialment en l’àmbit més rural). Un triomf important en la consecució de l’estat del benestar consistí en aconseguir que el sector públic tingués una responsabilitat, almenys parcial, respecte el benestar material dels seus ciutadans. En aquest sentit, una de les seves primeres materialitzacions fou la creació dels sistemes de pensions públiques per tal de protegir els treballadors davant les possibles contingències associades a la vellesa.

A Espanya, l’Estat del benestar es desenvolupà tardanament com a conseqüència de la dictadura franquista. Arrel de la transició a la democràcia, i amb clara intenció legitimadora per part del nou règim polític, començà a produir-se un ràpid desenvolupament de l’estat del benestar amb la intenció d’anar convergint amb la resta de països europeus. Des d’aleshores podem distingir dues etapes clarament diferenciades. Una primera aniria de 1975 fins a 1992 i es caracteritzaria per un important augment de  la despesa pública en protecció social i una reducció del dèficit social respecte la resta de països europeus. Per contra, a partir de 1993 i fins avui en dia s’observa un descens continuat i un estancament a partir de l’any 2000 situant-se al voltant del 20%. Així doncs, durant la dècada dels noranta es va destruir tot l’avanç produït en la dècada anterior i en l’actualitat el dèficit social respecte la resta de països europeus és pràcticament el mateix que al 1975. Malgrat el creixement econòmic experimentat en les dues últimes dècades no s’ha avançat doncs en la nostra intenció de convergir amb la resta de països europeus.

La pretesa crisi de les pensions públiques

Si bé els sistemes públics de pensions basats en un sistema de repartiment Pay-as-you-go (les cotitzacions actuals paguen les prestacions actuals) ja havien estat objecte de crítica des de l’òptica neoliberal, 1994 marca un canvi de tendència important. En aquest any, el Banc Mundial publica l’informe Adverting the old age crisis Policies to Protect the Old and Promote Growth (1994) en el qual s’adverteix de la insostenibilitat dels sistemes de repartiment a llarg termini a causa de l’envelliment de la població i es recomana una reforma de les pensions mitjançant la instauració de sistemes de capitalització (les cotitzacions de cada treballador s’acumulen en un fons individualitzat que s’inverteix en els mercats financers i amb aquest fons i els rendiments obtinguts es pagarà la pensió futura d’aquell treballador) per tal d’evitar la suposada crisis.

Un any després, els serveis d’estudis de La Caixa i el BBVA, publiquen els primers estudis per a l’estat espanyol plantejant un escenari catastrofista que duria a la crisis del sistema l’any 2000!  Les critiques principals als sistemes de pensions públics de repartiment parteixen de l’envelliment de la població. Donat que la població pensionista es cada cop més gran i en relació a la població en edat de treballar, la ràtio de cobertura descendeix i això els duu a pronosticar la crisis de les pensions a 10, 20, 30, 40... anys vista segons quin sigui l’estudi. Si aquesta problemàtica s’hagués de resoldre incrementant les contribucions socials, això desencativaria i suposaria un fre a la creació de llocs de treball. Fins i tot alguns estudis preveuen la existència de llocs de treball sense cobrir per falta de població activa.

A l’hora de la veritat però, resulta que l’envelliment de la població no és cap problema. És a dir, a l’hora de mirar la sostenibilitat del sistema de pensions l’important no és quants jubilats i quantes persones en edat de treballar hi ha sinó quants d’aquests treballen i quant produeixen aquests treballadors.  Si cada cop les societats produeixen més i són més riques com pot ser que no puguin mantenir un major nombre de pensionistes? Resulta doncs, que al final tot és resumeix a un problema de distribució de la renta i quan es diu que no hi haurà diners per a pagar les pensions la pregunta que sorgeix a continuació és, i llavors qui és queda els diners?

No hauria de sorprendre que aquests estudis provinguin d’entitats financeres ja que aquestes entitats serien les més afavorides per la creació de sistemes de capitalització privats. Aquests nous sistemes de capitalització permetrien a les entitats gestores disposar d’enormes quantitats de diners durant llargs períodes de temps amb els quals podrien operar als mercats financers internacionals. No podem obviar que els principals agents d’aquests mercats són precisament els fons de pensions i que d’aquests fons les entitats gestores n’obtenen importants ingressos mitjançant comissions que oscil·len entre el 2 i el 3% anual.

Fruit de l’escenari apocalíptic que pregonaven els poders financers, al 1995, en els anomenats Pactes de Toledo, govern i agents socials (patronal i sindicats majoritaris) acordaren, entre altres mesures que pretenien reduir la despesa en pensions tot dificultant-ne l’accés, separar el finançament de la Seguretat Social (en la seva part contributiva) dels Pressupostos Generals de l’Estat. Alguns volgueren veure-hi una mesura per evitar que els governs de torn poguessin destinar els diners de les pensions a altres usos, i en aquest sentit podria considerar-se un avenç útil. Això, però, comporta un gran problema doncs significa que les pensions (contributives) només poden ser finançades per les cotitzacions socials sense que puguin participar en el seu finançament altres fons públics com ara els impostos i, per tant, el pes de les pensions deixa de recaure en tota la societat per recaure exclusivament en els treballadors alliberant d’aquesta càrrega a les rentes del capital i els beneficis empresarials. Amb aquesta reforma es posa la primera pedra per eliminar els components solidaris i redistributius (tant intrageneracionals com intergeneracionals) del sistema públic de pensions per a convertir-lo en una assegurança, regida per els criteris d’aquestes.

Costa d’entendre perquè els sindicats majoritaris acceptaren que l’estat es desentengués del finançament de les pensions com també costa d’entendre perquè es sumaren de forma tant entusiasta a la creació de fons de pensions privats. Potser ells hagin guanyat poder i protagonisme, però els ciutadans hi hem sortit clarament perdent al desfer bona part del camí fet i convertir l’atenció a la vellesa en un contracte d’assegurança.

En el moment que les pensions passen a dependre només de les cotitzacions socials aquestes es fan molt vulnerables a les fluctuacions del mercat de treball podent aparèixer problemes en moments de recessió econòmica. Per a protegir el sistema de les eventuals recessions econòmiques (que com sabem en el capitalisme són recurrents) es decidí crear un fons que servís de coixí per a evitar les dificultats financeres de la Seguretat Social en aquestes situacions i que es nodriria dels excedents que es produeixen en las èpoques de creixement econòmic[1]. Fruit d’això, avui en dia el treballador ja no pot confiar que l’estat li garantirà una pensió sinó que només pot confiar en les cotitzacions dels treballadors futurs i en una “guardiola” que malgrat conté xifres astronòmiques només pot garantir poc més de vuit mesos de la nòmina de pensions i que amb la nova llei que permetrà invertir part d’aquest fons a la borsa qui sap quin valor tindrà el dia de demà.

 Hem de reclamar que l’atenció a la vellesa torni a l’esfera pública, a l’esfera social, abans que sigui massa tard. No hauria de sorprendre’ns que el següent pas (sempre amb l’objectiu de millorar l’eficiència del sistema) sigui la creació de comptes individuals (públics o privats) per a la jubilació als quals el treballador i aportarà les seves contribucions i la seva pensió dependrà del rendiment d’aquest fons (òbviament aquest podrà ser positiu o negatiu). D’aquesta manera no només el risc per al treballador augmenta enormement sinó que s’acaba d’eliminar qualsevol element redistributiu que pugui quedar. Amb el temps, i de nou amb l’objectiu de millorar l’eficiència i la professionalitat en la gestió, aquests comptes es privatitzaran per tal que cadascú pugui escollir com invertir els seus estalvis i es converteixin, per tant, en últims responsables del bon o mal resultat de les seves pensions sense que puguin exigir responsabilitats davant eventuals crisis financeres o simplement males decisions en les inversions que comportin pensions de misèria. Molt possiblement aleshores ja poca gent recordi que un dia va haver-hi un sistema públic de pensions en el que l’estat vetllava pel benestar dels seus ciutadans i els garantia una pensió de jubilació.

Es més, aquells que cerquem una transformació del sistema hem d’anar més enllà i no només reclamar que l’atenció a la vellesa (així com l’atenció a qualsevol altra situació de vulnerabilitat) torni a l’esfera pública i social sinó que, a més, cal que aquests drets es desvinculin de l’esfera del treball doncs només creant espais “lliures” de treball assalariat es poden crear dinàmiques transformadores.

Joan Junyent Tarrida,

Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Membre del seminari d’economia crítica Taifa.