L'autor repassa en aquest article l'estratègia de militarització que l'actual administració dels EUA han emprès a l'Amèrica Llatina, amb la implantació de bases militars a Colòmbia, el país que registra les majors violacions dels drets humans, la reactivació i redefinició de la IV Flota per a operar a la regió, i el reforç de la col·laboració militar amb els governs reaccionaris i repressius. I les situa en l'estratègia regional contra els projectes populars llationamericans, i en l'estratègia global la per a mantenir el seu domini.
El Cristian m’envia aquesta imatge. És la portada d’un diari xilè, La Cuarta. “Se acabó el webeo,
siñures!”, titula. Què és això de “siñures”?, li pregunto. Ho deia
Pinochet, em diu; a Xile tothom sap a qui s’estan referint quan algú
utilitza el “siñures”. I ara alguns el reivindiquen per resoldre el
desastre que ha deixat el terratrèmol.
Tot i que a molts ens pot fer pensar en les dictadures dels anys
setanta, la imatge de la portada de La Cuarta és d’aquesta
setmana. 15.000 militars, m’explica en Cristian, han ocupat els carrers
de Concepción, la tercera ciutat més poblada del país i una de les més
afectades pel terratrèmol. I també, afegeix en Cristian, una de les
ciutats on els moviments populars contra les polítiques capitalistes són
més actius.
Hi han entrat amb tancs i helicòpters. Des del terratrèmol
la ciutat l’ha passat a dirigir un general. I els darrers dies fins a
450 vegades els militars han irromput en cases sense tenir-ne cap
autorització amb l’excusa que hi vivien persones que havien saquejat
comerços.
Declaració de les organitzacions populars i xarxes de moviments socials davant el recent increment de l'agressivitat de l'imperialisme contra els moviments populars i processos de canvi a l'Amèrica Llatina, amb el suport als cops d'Estat de l'oligarquia com el d'Hondures, un augment de les bases militars estrangeres a Colòmbia i els plans per estendre-les a Panamà i Perú, la invasió militar amb el pretext del terratrèmol d'Haití, l'increment i intensificació de les polítiques de desestabilització i amenaça a Veneçuela, Bolívia i Paraguai, i la creixent agressivitat i hostilitat contra Cuba.
El 'progressisme' llatinoamericà, corrent política governamental que ha donat
continuïtat al model neoliberal enarborant un discurs similar al de les
esquerres, està accelerant el seu declivi. El resultat de les eleccions
parlamentàries argentines del passat 28 de juny, que van registrar una
reculada del kirchnerisme, pot representar el començament del compte
enrere d'un corrent diferenciat dels processos de Bolívia i Veneçuela,
que sí que cerquen implementar canvis en una direcció oposada al
neoliberalisme.
"Els efectes de la crisi sobre els països del continent estrenyen els
marges de les polítiques de conciliació de classes desenvolupada per
governs com els d'Argentina, Brasil, Uruguai, entre altres,
obligant-los a definicions entre seguir amb les concessions al gran
empresariat –en particular al capital financer– o la intensificació de
les polítiques socials com eix obligat d'un govern anti-neoliberal.
(...) El futur d'Amèrica Llatina es decideix entre l'aprofundiment de les
trasformacions tot just començades o processos de restauració
conservadora en els quals seran derrotats el camp popular i les
esquerres en la seva totalitat"
Després de llargues setmanes de mobilització, les comunitats
originàries del Perú han aconseguit que el congrés hagi reculat i
derogui les lleis que havien de permetre l'entrada de capital
multinacional en la gestió dels recursos de l'Amazònia. La mobilització
ha deixat més d'una trentena de morts i més d’una vintena de ferits i
desapareguts.
El passat 25 de gener, el poble Bolivià aprobava amb un 61,43% dels vots la Nova Constitució Política de l'Estat i fixava la tinència màxima de terres en 5 mil hectàrees. Un moment històric per un país que vol superar el seu passat colonial i mira amb il·lusió el seu futur.
LA FÀBRICA dedica aquest especial al país andí i hem traduït al català els següents articles que us recomanem per entendre la situació actual i els reptes per Bolívia:
A tres anys de l’arribada al poder del primer president indígena de
Bolívia, el passat 25 de gener 2.064.397 voluntats van manifestar el seu suport
al nou text constitucional. En la mateixa jornada, la població va dictaminar
que el màxim d’hectàrees de tinença fos de cinc mil.
El rotund triomf d'Evo Morales, el tercer
consecutiu des del 2005, difícilment servirà per fer callar les crítiques dels
qui van veure en aquest referèndum constitucional un estratagema del líder
bolivià per perpetuar-se en el poder.
Una de les primeres normes de convivència que s’aprèn
en el jardí d’infants és que "la majoria mana"; un principi
democràtic indiscutible reconegut en gairebé totes les nacions del món és
l’elecció de governs i polítiques d'Estat per "majoria absoluta" de
vots (50 per cent més un).
La nova Constitució Política de l'Estat (CPE)
aprovada en referèndum popular converteix Bolívia en un Estat plurinacional
social de dret comunitari i sepulta definitivament l'Estat colonial i
neoliberal. Vivim el moment polític més important de la història republicana, l’inicia
d’una nova etapa en la història constitucional del país, com va destacar el
vicepresident Álvaro García Linera.
La revolució boliviana va obtenir una victòria històrica, potser la més
important dels darrers tres anys, en obtenir un 62 per cent de suport al
projecte de Constitució amb el qual es deixen enrere 184 anys de república
colonial i s’obre pas a la construcció d’una societat post-capitalista en què
hi hagi igualtat de drets, oportunitats i possibilitats per a tots.
L’oposició boliviana pretén restar legitimitat a
l’aprovació de la
Nova Constitució Política de l'Estat (NCPE) amb l’argument
que devia haver estat recolzada pel 80% de la votació i que "60% és molt
poc". Oblida que en qualsevol part del món una elecció es guanya amb 50%
més un vot. O com en el futbol: es guanya un partit i s'és campió encara que
sigui amb un gol de diferència.
Fa poc més d'un mes a València, potser per primera vegada a Europa, es van
reunir representants de les quatre assemblees constituents llatinoamericanes
que estan marcant una fita en el constitucionalisme.
En el 50è aniversari de la Revolució Cubana els sociòleg argentí Atilio A. Borón ens diu "Imaginem el que hauria succeït a Amèrica Llatina si la Revolució Cubana hagués sucumbit davant les agressions de l'imperialisme o com a conseqüència de l'ensulsiada de la Unió Soviètica. La resposta és clara i contundent: en tal hipotètic cas la nostra història hauria estat radicalment diferent. Sense el foc emancipador preservat heroicament per Cuba durant mig segle els pobles de les Amériques difícilment haurien tingut la inspiració i l'audàcia per a resistir la renovada opressió que eren objecte i per a rebel·lar-se en contra de l'imperi i els seus lloctinents locals".
Internacional 
Noam Chomsky
Raúl Zibechi
Emir Sader 
Latinoamérica 21
LA FÀBRICA
Bolpress
Hugo Moldiz
Pablo Taricco
Antonio Peredo
Leigue - Senador del MAS
Ruben Martínez Dalmau 